El 2005 va rebre el reconeixement públic de l’Ajuntament per la seva tasca en atorgar-li la Medalla d’Honor de Barcelona pel Districte de Sant Andreu.
Aquest matí del 29 de desembre, Sant Andreu s’ha llevat amb una notícia que, no per inevitable, resulta menys trista: la mort als 94 anys d’en Francesc Porret, un home mediador, és a dir, capaç de crear consensos entre les parts més enfrontades i que, gràcies a aquesta virtut, va aconseguir concretar dotzenes d’obres que van ser possibles amb una mirada o un somriure conciliadors, això sense comptar totes aquelles en les quals sí que es va implicar directament i que són reconegudes públicament.
Discret, sense un bri d’ambició personalista ni de protagonisme, modest i mesurat fins quan s’indignava, perquè d’enfadar-se no s’enfadava mai, auster, de llenguatge planer i entenedor per a tothom, home de fe i esperit crític, compromès amb la seva comunitat Sant Andreu de Palomar, i la cultura del País, la llengua i l’art, no en va estava dotat d’una gran sensibilitat artística.
Dins de la clandestinitat del franquisme i desprès de molts anys de compromís social i cristià, el 1971 va donar la cara, envoltat de taurons polítics de talla, apareixent com el xai mansoi, gris empleat de banca i home de bé, que va ser el primer president en fundar l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar, el que li va reportar molts mals de cap a durant els dotze anys al capdavant, amb tot el període final del franquisme, l’anomenada transició, els atacs terroristes de l’extrema dreta i vertebrar el moviment en la nova situació.
El Casals Catòlic, la Comissió de Festes, El I Congrés de la Gent de Sant Andreu de primers del noranta, el Casal d’Avis Bascònia van comptar amb l’impuls inicial d’en Francesc Porret i el seu continuat recolzament posterior amb tantes aportacions que resulta impossible portar el compte.
Va ser capaç, a l’any 2000, d’ordir la trama, cosint punt per punt totes les associacions de pintors del districte, per tal de fundar i presidir el Grup de Pintors de Sant Andreu, però ni jubilat mai no es va conformar en omplir el seu temps en pintar, sinó que va estar al peu del canó fins que en els darrers anys, el desgast de la vida el va anar distanciant, mai del tot, de la primer línia.
El 2005 va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, aquell dia, entre d’altres, la rebien també alguns pioners veïnals com ell: Joan Isart, de Sant Antoni; Lleonard Ramírez, de Sants; Joan Termes, nascut a Sant Andreu però vinculat a Horta; Paco González, del Carmel; Juanjo Ferreiro, de Nou Barris.
Va formar part el 2013 de la Comissió promotora de l’homenatge al pintor Josep Verdaguer, al cinquè aniversari de la seva mort i els darrers anys, fins fa un parell, exercia de mestre de cerimònies a l’acte d’Homenatge d’Ignasi Iglésias al Cementiri de Sant Andreu de Palomar.
El tall de la vida quotidiana que per a tothom va significar la pandèmia del 2020 el va haver de resistir passats els noranta anys i el va superar
Aquest estiu, als vespres, prenia la fresca davant de casa seva, així que vaig poder parlar amb ell un parell de vegades, copsant que conservava la claredat i lucidesa de sempre, i portar-li el parell de darrers llibres meus, gest que va agrair.
També el 21 d’octubre el vaig poder saludar, va venir, en cadira de rodes, a la conferència que jo feia a la Parròquia de Sant Andreu en homenatge al nostre comú amic Josep Verdaguer. En Francesc Porret, durant el torn d’intervencions del públic, va agafar el micròfon i va evocar la figura de Verdaguer i la seva relació amb ell. Va ser la darrera vegada que ens veiérem.
Avui 29 de desembre arriba la notícia de la seva mort estant ingressat per problemes cardíacs. Sempre endreçat i correcte, ha enllestit la feina a final d’any, com un empleat de banca que tanca un exercici.
Va ser una persona mesurada, que va estar al capdavant de tot moltes vegades, però que sempre ho va fer obrint camí als altres, mai barrant el pas; en definitiva, un cor generós i tot un mestre per a una o dues generacions d’andreuencs.
El nostre condol a la seva esposa, fills i néts.
Fitxa de Francesc Porret i Gay amb motiu de la Medalla d’Honor de Barcelona pel Districte de Sant Andreu l’any 2005
- Motivació:
Per la seva implicació en la vida associativa del barri de Sant Andreu i el seu treball a favor de la gent gran del districte.
- Biografia:
Francesc Porret va néixer a Sant Andreu de Palomar l’any 1929, que fundador l’any 1971 l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar per reivindicar la construcció de noves escoles i places davant el creixement de la població de Sant Andreu. Va presidir l’associació durant dotze anys i actualment n’és president d’honor. Durant aquells anys va participar en la Comissió de Festes i va contribuir a fer sortir la festa al carrer i d’altres tradicions. Fou un dels impulsors del I Congrés de la Gent de Sant Andreu de Palomar, organisme que va dur a terme un estudi exhaustiu del barri. Porret també va ser un dels impulsors del Casal d’Avis Bascònia. Porret també participà en la Comissió Cívica del Mil·lenari del Poble de Sant Andreu, fundà el Grup de Pintors de Sant Andreu, ha estat membre del Consell de la Gent Gran del Districte, ha format part de la Junta Directiva de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran i del Consell Parroquial de la parròquia de Sant Andreu de Palomar.
Fotografia de portada: retrat de Francesc Porret per al llibre ‘Retrats per a la memòria: Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu (1939-1982)’ | David Rabassa
Fotografia interior: grup participant en el llibre ‘Retrats per a la memòria: Persones i lluita antifranquista al districte de Sant Andreu (1939-1982)’, amb en Francesc Porret | Article de Finestrelles
