Sant Andreu de Palomar va presentar un recurs al Reial Decret, però el va perdre en benefici dels interessos de Barcelona.
Fa 25 anys, el diumenge 20 d’abril de 1997 Sant Andreu era una festa, possiblement la festassa més emotiva i lluïda de la seva història, quan centenars de persones es vestiren com feia cent anys i van refer la vida i les activitats del municipi de Sant Andreu de Palomar, quan era un poble amb ajuntament propi.
Feia dies que des de l’Associació de Veïns o el Centre d’Estudis es celebraven debats, conferències, taules rodones, sobre el significat de l’Annexió a Barcelona dels pobles del pla, a d’altres pobles agregats també van fer alguna cosa però a Sant Andreu amb l’impuls del comerciants, en especial del mercat, i la bona disposició del Consell de Districte, van propiciar una celebració única.
El 20 d’abril de fa 25 anys, va ploure fins al migdia, però això no va desanimar la gent i al referèndum festiu organitzat va triomfar aclaparadorament la voluntat de ser un poble lliure cent anys desprès que un Reial Decret de la Reina Regent ens fes barcelonins per sempre.
Aquest dimecres 20 d’abril farà 125 anys que l’ajuntament i el municipi de Sant Andreu de Palomar, com el de Sant Martí de Provençals, on pertanyia La Sagrera, Gràcia, Sants, Sant Gervasi de Cassoles i Les Corts de Sarrià van deixar d’existir.
Des de 1839 Barcelona havia anant ampliant territori per necessitats de creixement, que si Hostafrancs o Fort Pius, que si un tros per fer el cementiri del Poblenou o els terrenys del futur Hospital Clínic, però sempre perdien els pobles limítrofs, a tocar, com Sants, Gràcia o Sant Martí, i Sant Andreu, com no feia frontera i restava molt lluny de la ciutat, de moment no va resultar afectat.
Des de la restauració de la monarquia borbònica, el consistori barceloní agafà més seriosament la qüestió de l’expansió. Alguns pobles van reaccionar i es manifestaren en contra, com en la gran manifestació del 7 d’abril de 1889, però sigil·losament, Barcelona i Madrid es van dotar d’una llei feta a mida per devorar les rodalies i incorporar nous contribuents per a omplir les arques dessagnades per l’estat que sostenia una quimèrica guerra colonial a Cuba i Filipines.
Com regia l’Estat de Guerra que impedia tota protesta, ja que s’estava celebrant el judici de l’anomenat Procés de Montjuic, que incloïa diverses penes de mort, els Ajuntaments dels pobles res van poder fer, malgrat enviar a Madrid corre-cuita l’alcalde i el secretari, però allà a Madrid feia dies que hi havia la delegació del de Barcelona, amb els millors juristes al costat, que van fer impossible qualsevol esforç.
El dimarts 20 d’abril de 1897, la temperatura màxima a Barcelona gairebé tocava els 18ºC, no va ploure però va estar núvol tot el dia. La notícia va arribar per telegrama: el Reial Decret incloïa una Reial Ordre per sumar a l’ajuntament de Barcelona, segons el seu nombre de població, 5 regidors per Gràcia, 4 per Sant Martí, 2 per Sant Andreu i Sants i 1 per Sant Gervasi i Les Corts. Això augmentava a 35 els regidors barcelonins i el mecanisme d’escollir-los fins a les properes eleccions va ser un sorteig entre els regidors de cada un dels pobles.
El matí del dijous 22, l’Ajuntament de Barcelona va ordenar engalanar els edificis oficials i de 8 a 10 del matí la Banda Municipal va tocar a la Plaça Sant Jaume, la de la Casa de la Caritat i a la Plaça de Catalunya; L’Harmonie Francaise a la Plaça del Teatre; la Banda de l’Asil Naval a la Plaça del Padró; una banda militar a la Plaça Palau; i a Paral·lel-Sant Pau, una altra banda militar.
La Comissió desplaçada a Madrid tornà en tren a Barcelona arribant aquella tarda a quarts de sis, sent rebuda triomfalment a l’Estació de França per les autoritats, l’alcalde Josep Maria Nadal, els regidors, el bisbe, el governador civil i el militar, corporacions i gremis, la Banda Municipal, fent tots triomfalment un recorregut des de l’estació amb aquest recorregut: “Paseo da la Aduana, paseo de Isabel II, plaza de Antonio Lopez, calles de la Fusteria, Ancha, Dormitorio de San Francisco, Rambla de Santa Mónica y del Centro, Calle de Fernando y plaza de San Jaime”.
Si hi havia una multitud a l’estació, també hi era als carrers de Barcelona. La ciutat ho vivia amb gran eufòria, semblava que ni el Procés de Montjuic, ni la guerra a Ultramar, tinguessin cap importància: els balcons es van engalanar amb domassos i es va celebrar una gran recepció al Saló de Cent.
A Sant Andreu no sembla que ningú no celebrés res; de fet, la llei permetia agregar els municipis que limitessin i distessin menys de sis quilòmetres del centre de Barcelona, cosa que no era el cas andreuenc, però quan acudiren als tribunals, gastant diners i esforços, el que seria el Constitucional d’aleshores, fallà sentencia a favor de Barcelona al cap d’uns anys i ja no hi va haver res a fer.
Fotografia de portada: seu del Districte de Sant Andreu, òrgan polític-administratiu de l’Ajuntament de Barcelona | Ajuntament de Barcelona
Fotografia interior: llenç amb la figura de la Reina Regent Maria Cristina amb el futur Alfons XIII | mujeresenlahistoria.com
