Com qualsevol altre equipament municipal, l’estat d’alarma va provocar que el centre cívic conegut com La Barraca tanqués les seves portes i ara ja fa sis mesos que no té activitat. Tanmateix, el cartell indica que estan obertes les inscripcions del trimestre de tardor, però una nota i la informació facilitades deixen, en canvi, ben clar que, de moment, tot està en suspens i encara no hi ha cap activitat, curs, xerrada ni concert programat just quan s’escau l’època de major activitat anual en coincidir amb la festa major.
Són moltes les persones que estan a l’espera, però les activitats no comencen, ni tenen data i l’explicació que corre de boca en boca, el motiu per a no reemprendre l’activitat, és la manca de condicions per a la renovació de l’aire ja que l’edifici, construït per un arquitecte il·luminat que ens venia la llum natural de la primera i segona planta com a la seva genialitat, es va oblidar que les persones respirem i que, per tant, l’aire s’ha de renovar amb un sistema de ventilació adequat que mai no ha existit.
Tampoc no va tenir en compte que, en un local públic, hi ha coses que són prioritàries sense que vingui cap pandèmia com, per exemple, que la sala d’actes del centre necessita unes sortides d’emergència que no poden ser les mateixes portes d’accés.
Una mica d’història
L’actual Centre Cívic La Sagrera, al carrer de Martí Molins, va ser escola i seu local dels carlins als anys deu; al 1926 va esdevenir sala cinematogràfica, amb el nom de cinema Imperial, que va continuar desprès de la guerra, amb problemes als anys quaranta, perquè dir Imperial al que el poble anomenava La Barraca, quedava poc galdós.
Com tots els cinemes va morir d’un canvi de temps i el 1978 l’Ajuntament de Barcelona va comprar-ne l’edifici, reivindicat pels veïns i les veïnes com a Ateneu Popular, però eren els anys en què l’Ajuntament volia crear la xarxa de centres cívics i ho va imposar.
El 1981, i malgrat l’acord de conservar la façana, l’arquitecte del qual sempre m’he negat i em negaré a transcriure’n el nom, condemnant-lo a l’oblit i ostracisme per la seva insensibilitat, el va fer enderrocar tot i ens va obsequiar amb un bunyol d’edifici, pioner a la ciutat: el primer Centre Cívic inaugurat al Districte. Durant la festa major de 1982, l’Alcalde Narcís Serra el va inaugurar perquè, herència del passat, llavors per les grans ocasions encara s’acostumava a celebrar alguna obertura.
Que l’edifici podia haver estat dissenyat inspirant-se en algun centre-escola de militars reconvertit en presó d’una sinistra dictadura platanera, sempre ha estat en la sospita d’un bon grup de veïns; en moltes coses semblava un món al revés, però complia una funció per a la qual no teníem res més.
Quan va obrir el Centre Garcilaso el 1999, el destí del Centre era el tancament. Amb l’andreuenc Ferran Julian com a regidor, es va plantejar de com costava obrir un equipament, com per tancar-lo i, canviant el sistema de gestió, es va aconseguir mantenir-lo obert i així ha continuat desprès del 2018 en què va obrir el Casal de Barri. La Barraca continua amb bona afluència de públic, entitats, tallers i activitats.
Ara la patata calenta està sobre l’administració municipal que, al cap de quaranta anys, pot entomar aquest despropòsit i reparar-lo amb diligència, amb celeritat i mostrar a l’usuari que ara es fan bé les coses. Mentrestant, com en tantes i tantes coses, La Sagrera, espera.
Fotografia de portada: façana del Centre Cívic La Sagrera amb la pancarta de les inscripcions | Joan Pallarès
Fotografia interior: nota informativa del suspens de les activitats de La Barraca | Joan Pallarès
