En temps de crisi l’opció més barata per viatjar són els pisos turístics. A Barcelona n’hi ha un total de 15.881, segons un estudi de l’Ajuntament, i una de les webs més populars en aquest sector, Airbnb, registra un total de 109 habitatges turístics al districte de Sant Andreu.
Amb una mitja de 52 euros la nit, és el districte que compta amb menys habitatges d’ús turístic dins la Ciutat Comtal. Malgrat tot, amb l’aprovació el passat desembre del Pla Especial d’Allotjaments Turístics, es vol disoldre la concentració de pisos al centre de la ciutat i es vol derivar a zones de creixement sostingut. La mesura comportaria que entre Nou Barris i Sant Andreu sorgirien 1.050 nous allotjaments turístics.
Aquesta opció és la que defensa en Ferran Pons, propietari de l’empresa d’allotjaments turístics Bed&Bcn «s’hauria de compensar, que aquí hi hagi més turistes -sense molestar- i al centre, una mica menys». Pons administra dos pisos turístics a Sant Andreu que compten amb llicència, indispensable per ser considerats legals.
Tot i que el creixement d’allotjaments il·legals no li ha suposat cap efecte negatiu pel seu negoci, considera que no són un bé per la ciutat «si aquests pisos estan actuant sense llicència i amb ple coneixement de causa s’haurien de tancar» i afegeix que «estan actuant sense cobrar taxes turístiques, per tant sense pagar aquest impost i segurament estan actuant sense declarar altres impostos que han d’assumir per llogar pisos».
Una d’aquestes persones que relloga el seu pis de forma il·legal és la S.M -vol ocultar la seva identitat- perquè d’aquesta manera pot arribar a final de mes. Va començar a llogar una habitació quan va marxar de casa dels seus pares i ara amb quaranta anys es veu obligada a continuar-ho fent. «No tinc la sort de rebre l’ ajut per part de familiars, parelles o de l’Estat, però tinc tot el dret a un sostre i a una vida digna. Sense aquests lloguers ja fa temps que hauria de viure al carrer, okupar o marxar ben lluny dels meus».
Un altre cas és el de J.U. Viu amb la seva parella i poden pagar la hipoteca gràcies a llogar dues habitacions de forma ocasional. «Jo sóc autònom i no tinc una feina estable i ella ha estat molt de temps de baixa, si no ho haguéssim fet ja no tindríem pis» comenta. Posa èmfasi en la diferència entre un pis turístic il·legal, d’activitat intensiva i gestionada per professionals i el ‘home sharing’, que consisteix a compartir la llar de forma no professional.
Segons J.U la diferència és abismal i el ‘home sharing’ no perjudica ningú. L’únic que hi surt perdent és la Generalitat, ja que no hi ha cap impost que reguli aquesta activitat «la majoria de persones que ho fem estaríem encantats a pagar un impost. Nosaltres paguem a hisenda la declaració de la renda però no a la Generalitat, que ho està perdent per la seva lentitud» afegeix.
A Catalunya hi ha hagut recentment una proposta de regulació per tal de crear una nova categoria d’allotjament turístic que inclogui les habitacions en un habitatge particular. Una de les entitats que lluita per aconseguir-ho és l’Associació de Veïns i Amfitrions de Barcelona. El seu objectiu és «aconseguir una regulació que ens permeti realitzar legalment la nostra activitat sense limitacions temporals com a ciutadans productors no professionals».
Demanen que Catalunya a través d’una legislació avançada esdevingui un model econòmic integrador exemplar i pioner a Europa. Però mentre a ciutats com París, Londres, Lisboa, Milà o Amsterdam el ‘home sharing’ és una activitat regulada i legal, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya encara queda molt camí per recórrer.
Fotografia: Veïns passejant per Sant Andreu | Andreu Carrascal
