Els germans Xavier i César de la Cruz es van endur una bona sorpresa ara fa un any i mig quan van entrar per primer cop al local que van adquirir al carrer de Ramón Batlle. Sota una tapa metàl·lica encastada al terra hi havia un refugi antiaeri de la Guerra Civil, amb les eines de construcció i els utensilis de supervivència encara al seu lloc. Tots dos germans, molts implicats en la investigació històrica de Sant Andreu de Palomar, van començar a esbrinar més detalls sobre la troballa, a la qual han tingut accés recentment un arqueòleg i un arquitecte tècnic vinculats Andreuenc.
La història i la supervivència del refugi està vinculada a l’anterior propietari del local, paleta de professió, que a la dècada dels 60 del segle passat va enderrocar les dues cases que posseïa la seva família –els Torné– per construir un bloc de dos pisos de lloguer i quedar-se amb els baixos. Segons sembla, va quedar captivat amb el refugi i el va preservar a la part inferior del local, deixant accessible la sortida d’emergència que donava l’antic pati de la finca. Com va quedar dins de la nova edificació, va reformar l’actual accés per deixar-lo arran de terra.
Des de llavors, la tapa metàl·lica del terra del local dóna pas a una escala de mà, a través de la qual s’arriba a les antigues escales de la sortida d’emergència, que baixen uns 10 metres sota terra fins a l’interior del refugi antiaeri. L’accés té forma de ziga-zaga, la qual cosa evitava que l’entrada de la metralla o l’onada expansiva en cas de bomba, preservant així el seu interior. Un cop a baix, un pot transportar-se a aquells temps tan incerts que es van viure durant la fase més intensa del conflicte bèl·lic.
Tant les escales com les galeries del refugi estan fetes amb parets de maó i sostres de volta catalana d’una gran qualitat constructiva, amb uns acabats de gran nivell sobretot a les trobades de les corbes dels sostres i els girs. En tot el recorregut la instal·lació elèctrica original anava encastada als murs, igual que els armaris on es guardaven els estris necessaris. A més, en previsió dels talls en el subministrament elèctric, la instal·lació d’il·luminació estava duplicada amb llums d’oli, alguns dels quals encara escara hi són. També s’observen els ferros que suportaven els taulons que feien de banqueta.
Després de la troballa, els germans Xavier i César de la Cruz no van dubtar a explorar el recorregut del refugi. Primer en solitari i després amb l’ajuda del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, al qual un d’ells està vinculat. Després de la feina d’interpretació dels diferents objectes i detalls constructius, juntament amb la contextualització documental, s’ha determinat que es tracta del refugi número 525, iniciat a principis de 1938 pels veïns i veïnes del carrer de Ramón Batlle. Es tracta d’un dels més de 1.500 que hi va haver a Barcelona.
La Generalitat de Catalunya assignava un número als nous refugis, donava unes directrius tècniques i a vegades oferia ajuda econòmica. Però era el mateix veïnat qui es dedicava a extreure la sorra i obrir les galeries durant tot el dia. Fins i tot, els que encara tenien feina dedicaven hores a la construcció del refugi després de la jornada laboral. Tot plegat per aconseguir enllestir el refugi aviat i que aquest pogués encabir al màxim de gent possible.
El refugi té inacabada una de les galeries, que encara no està coberta de maó. Això permet observar les marques que van deixar els pics ara fa 77 anys, mentre s’anava excavant el seu traçat. A la vegada ha deixat immortalitzat en aquell punt el detall constructiu del procés d’execució de la volta catalana, construïda amb tres gruixos de maons. El refugi tenia una capacitat per a entre 20 i 30 persones assegudes, podent arribar a encabir un màxim de 50 persones si es quedava gent a peu dret.
Els refugis, una memòria històrica desprotegida
Sorprenentment, al no ser un element arquitectònic prou antic, els refugis antiaeris de la Guerra Civil no estan protegits per la legislació de patrimoni històric. Desafortunadament, en motles ocasions són destruïts una vegada localitzats i documentats. A Sant Andreu de Palomar es va perdre el més gran del que es tenia constància durant les obres fetes a les antigues cotxeres per construir el que després serien el cinema Lauren Sant Andreu.
Experts en arqueologia consultats per Andreuenc consideren que els refugis s’haurien de conservar i recuperar perquè els veïns els puguin veure i conèixer cadascuna de les històries que s’hi amaguen. Cada cop són més les veus que defensen que són una part molt destacada de la nostra història local que no pot caure en l’oblit, perquè el coneixement del nostre passat ens ha de fer millorar el futur.
L’entrada a un refugi permet fer-se una idea del que sentien les persones que s’havien d’estar allà tancades amb molt poca claror mentre sentien caure les bombes pels voltants, esperant que acabés aquell infern per sortir a veure si la seva casa encara estava dempeus i els seus familiars i coneguts havien sobreviscut. Una experiència colpidora per entendre pel que van passar els pares i avis de la majoria d’andreuencs, així com la resta de barcelonins, quan la Ciutat Comtal va ser bombardejada pels avions del bàndol nacional i els seus aliats entre el 1937 i el 1938.
Fotografia: Interior del refugi i galeria inacabada al fons | Xavier de la Cruz
