Al llarg de la curta vida de la companyia L’Avançada, amb seu al Casal Catòlic de Sant Andreu, es pot afirmar que les trobades familiars han estat un tema que ha despertat el seu interès. La seva pròxima estrena, Set peixos, basada en un guió de Joanna Calo i Christopher Storer, forma part del que es podria anomenar un subgènere de la comèdia dramàtica que la companyia va tenir l’encert de treballar anteriorment a Natale in casa Cupiello, i Dissabte, diumenge i dilluns, d’Eduardo De Filippo, on el paisatge domèstic i la fauna familiar tenien accent italià.
Ara bé, aquest cap de setmana –divendres a les 21:00 hores, dissabte a les 20:00 hores i diumenge a les 18:00 hores– el Casal no serà l’únic escenari que albergarà una llar plena de gent, en el seu cas, els Piscitelli, a Chicago; al Centre Cívic Sant Andreu, Clip Teatres mostrarà durant tot un mes –els dissabtes i els diumenges a les 18:00 hores– les entranyes d’un altre clan familiar, els Weston, reunits al seu ranxo al comtat d’Osage, Oklahoma, per la gràcia de la ploma de Tracy Letts a la seva obra Agost.
I encara que la gènesi de les dues obres és ben diferent, ja que Set peixos és una adaptació lliure del sisè episodi de la segona temporada de la sèrie The bear i Agost és una obra plenament concebuda per al teatre, les dues coincideixen en l’excel·lència de la seva dramatúrgia entusiàsticament reconeguda per crítica i públic.
Aquest capítol de la sèrie nord-americana al qual fem referència va ser concebut com una estructura narrativa tancada –plantejament, nus, desenllaç– per tal d’aconseguir un clímax culminant a la temporada coincidint amb l’època nadalenca. Per això, assoleix gairebé el doble de durada que la resta d’epidodis i compta amb un repartiment de luxe per a l’ocasió: Jon Bernthal, Jamie Lee Curtis, Bob Odenkirk, Sarah Paulson, John Mulaney i Gillian Jacobs.
El resultat va ser comparat amb els episodis més celebrats de sèries que han fet història a la televisió com Breaking bad i Los Soprano, perquè la barreja entre la tensió que suposa portar a terme la tradició gastronòmica italoamericana de cuinar set peixos cada un amb la seva cocció, guarnició i salsa diferent, i compartir els traumes, les inseguretats, els problemes de tots els convidats en el menjador d’un domicili particular crea una intensitat dramàtica brillantment resolta gràcies al virtuosisme dels guionistes que van carregant la tensió gradualment a través de situacions i diàlegs convenientment disposats.
Pel que fa a l’obra triada per Clip Teatres, Agost, es tracta del monumental text de Tracy Letts, que implica 3 hores i vint minuts de cadira, però no solament és grandiós per la seva durada, en absolut, perquè és possible que el temps li passi volant a l’espectador. Resulta admirable perquè el text té la força dramàtica d’un Shakespeare i d’un Txèkov, plegats.
Com afirma Bernat Puigtobella en el lúcid pròleg a l’edició catalana, «l’obra parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, malgrat els esforços per ocultar-la, i del terrible dolor que infligeix en una família quan arriba l’hora de les revelacions». Aquí, el detonant del descobriment és la mort del patriarca. El seu buit obliga les seves tres filles, Barbara, Karen i Ivy a reunir-se amb la seva mare, la Violet, i afrontar una realitat familiar de la qual totes havien fugit.
En totes les obres en què un dels ses protagonistes se suicida, cal que aquest fet estigui justificat d’una manera convincent per tal que aquest recurs no sigui banal ni gratuït. El suïcidi és gairebé sempre la conclusió final d’una cadena de fets desastrosos que porten a aquesta última sortida. Tracy Letts, però, proposa el camí contrari: la mort voluntària es presenta just al principi.
L’autor descriu una realitat familiar prou opressiva i malaltissa per fer comprensible l’acte de Beverly. Letts se centra en les impostures d’una família que no ha afrontat des de fa anys les desavinences que els separen. I en el centre d’aquesta família, reconcentrant la malignitat i expulsant-la sobre tothom, hi ha la figura de Violet, la mare.
Les dues propostes tenen punts en comú, sobretot, establir el camp de les batalles personals no en la feina, ni en la política, ni en l’amor, sinó a la família, és a dir, a la xarxa de relacions humanes que hauria d’assegurar el benestar emocional bàsic imprescindible per a qualsevol de nosaltres i que, tanmateix, més vegades del que sembla, es converteix en una trampa en la qual sobreviure mantenint la lucidesa és una fita gairebé miraculosa.
Fotografia: Elenc de de l’obra Set peixos | L’Avançada
