Un grup de joves invidents viu feliçment en una residència fins que arriba un nou company que posarà en dubte les bases de la seva existència.
En una obra de teatre, és relativament habitual que aparegui algun personatge amb unes característiques físiques disfuncionals (paraplègia, ceguesa, coixesa…) o mentals (esquizòfrenia, alzheimer, paranoia…), però resulta realment excepcional que 10 dels 11 actors representin personatges als quals els manca la vista.
Aquest és el ‘tour de force’ que planteja Antonio Buero Vallejo (1916-2000) en la seva obra primerenca i que el Grup Teatral Antifaz presentarà a la Sala Sant Pacià els dissabtes 15 i 22 d’abril a les 20h i els diumenges 16 i 23 a les 18h.
Amb ‘En la ardiente oscuridad’ l’autor comença una trajectòria teatral que abraça tota la segona meitat del teatre espanyol del s.XX amb un enfocament intel·lectual que va estar acompanyat per altes fites escèniques. Tanmateix, quan es parla de la dimensió ideològica de les seves peces, no cal espantar-se ja que les postures antitètiques representades sobre l’escena són molt entenedores i encarnades de manera molt natural en els diàlegs dels personatges.
Precisament, en aquesta primera creació es troben els elements característics del seu univers dramàtic ubicats en una residència especialitzada en albergar estudiants invidents que estan portant a terme el seu doctorat universitari.
La ceguesa és aquí molt més que una anècdota ja que constitueix un símbol de la condició humana: “no és a ells als qui intento retratar -diu Buero-, sinó a tots nosaltres”. A tots, en efecte, es dirigeix la invitació a assumir la tràgica condició de l’home i la seva veritat, perquè només assumint-la els èssers humans podran ser lliures i construir un futur.
Com diu Juan Francisco Martín Seco, Buero és el profeta de la foscor. Denuncia una vegada i una altra l’autoengany, el deliri, els somnis, la falsedat, les fantasies construïdes per a l’evasió. Renega dels que, en llenguatge de Jean Paul Sartre, fan paranys a la vida. Veritat o felicitat, és aquesta la confrontació que representen Carlos i Ignacio. La veritat genera dolor, angoixa, complicacions; el destí tràgic del qual Buero s’obstina a obrir els ulls als altres, a destruir l’aparent assossec d’aquest món de mentida.
Als darreres assaigs de la companyia ja es pot copsar l’impressionant exercici interpretatiu dels actors i de les actrius per posar-se versemblantment en la pell d’aquests personatges, l’esforç per expressar amb naturalitat uns diàlegs que no són gens senzills de sostenir sense comptar amb la complicitat visual de la resta de l’elenc i el respecte per la dicció del castellà de Buero, precís i elegant que dibuixa perfectament idees i emocions.
També s’oferirà una petita experiència immersiva al públic per tal que pugui viure en primera persona com perceben les persones invidents una obra de teatre.
Fotografia: una escena de l’obra durant un assaig recent | Josep Peñarroya
