Mateu Orfila, que dona nom a una plaça del districte, va realitzar recerques que s’han aplicat a la policia científica.
Per a molts Orfila només és el nom de la “principal” plaça andreuenca, i dic principal entre cometes, perquè allà hi ha l’Església, l’antic Ajuntament, avui Consell de Districte, o una parada de metro, ensems de ser àgora i escenari de festes i trobades.
El nom fa referència a Mateu Orfila (Maó, 1787-París, 1853), químic, metge i farmacèutic, nascut en aquella Menorca que en cent anys havia estat espanyola, anglesa, francesa, anglesa i espanyola, format a la Universitat de València, professor a Paris, amb l’únic vincle a Barcelona a través de l’Escola de la Junta de Comerç, perquè ja feia més de cent anys que els Borbons havien tancat la seva universitat.
El primer motiu per a conèixer Orfila és la novel·la “De tots els verins el nom et donaré” de Toni Tarancón Arias (Nova Editorial Moll), Premi Ciutat de Palma 2021, que es presentarà el proper diumenge al migdia a la Capital de Mallorca, una trama detectivesca que fa a Mateu Orfila protagonista.
Veritablement la vida d’Orfila va ser una vida de novel·la, aprenent de mariner amb 15 anys, patí grans temporals, arribà fins a Egipte i fou atacat per pirates revelant-se al pare que el volia navegant; amb 17 anys cursava medicina i s’avorria a les classes pel que considerava poc nivell, tingué algun problema amb la Inquisició, va assolir fama de saviesa des de ben jove, sent fins i tot admirat pel carrer, assolí el màxim nivell científic a França, Rector de la Facultat de Medicina que era quelcom el Ministre de Sanitat i seria totpoderós durant la monarquia de Felip Lluís I (1830-1848), presidint l’Acadèmia de Medicina, no lliure de polèmiques de situar al cunyat o al nebot, i a la caiguda del d’Orleans, hagué de retre comptes sortint-ne airós.
Quan la guerra del Francès ja residia a París, empresonat per enemic, el seu professor de química Louis Nicolas Vauquelin, uniformat de membre de l’Institut de França, amb espasí i tot, el va treure la presó responent per ell, acabada la guerra una oferta de Madrid volent-lo recuperar com a catedràtic de química la va rebutjar en no acceptar-li que ell fes el seu propi pla d’estudis.
El segon motiu per a reivindicar Orfila és també d’actualitat, avui a la ràdio i a la televisió els programes basats en crims reals han assolit en poc temps un èxit aclaparador i milers de seguidor. Doncs bé, resulta que Mateu Orfila, a part de ser considerat pare de la química inorgànica, va ser una figura clau en la medicina legal, intervenint com a forense en grans judicis mediàtics de la època, en especial quan es tractava de crims amb substàncies tòxiques.
El seu llibre “Traité des Poisons, tirés des Règnes Minéral, Végétal, et Animal, ou Toxicologie Générale, considérée sous les Rapports de la Physiologie, de la Pathologie, et de la Médecine legale” (Tractat dels Verins…) publicat quan tenia 27 anys, va ser un “Best Seller” de 10.000 exemplars a l’època i fins Umberto Eco el va utilitzar en la seva novel·la “Il nome della Rosa” per descriure els verins dels seus nombrosos monjos assassinats.
Orfila va experimentar al laboratori tota mena de verins, on utilitzava gossos per els seus assajos i uns quatre mil van ser sacrificats en les proves, un fet que avui pot ferir la sensibleria d’algunes persones, però gràcies al qual s’han salvat milers de vides humanes, amb gran mèrit si tenim en compte els escadussers materials científics de la època, la seva obra va tardar dècades a superar-se i avui en certs aspectes encara és bàsica.
Orfila també estava dotat per a la música, i tota la vida va ser un gran cantaire i no deixava de demostrar-ho quan podia, tenint fins i tot ofertes professionals en el camp de l’òpera italiana. La seva dona Anne Gabrielle Lesueur, filla d’un escultor, compartia aquesta afició. El 1816 el científic va visitar de nou Barcelona i Maó, i el 1845 faria una gira per diverses ciutats espanyoles rebent guardons acadèmics.
Va morir a París d’una pulmonia el març de 1853, als 65 anys, sent enterrat al cementiri de Montparnasse; un carrer a París porta el seu nom, també a Palma de Mallorca, Madrid, Sevilla, Màlaga… a Sant Andreu, el que havia estat plaça de la Constitució, per acord de l’Ajuntament de Barcelona de maig de 1907, passaria a anomenar-se Plaça Orfila. També rep el nom d’Orfila des de l’any 2007 l’Hospital General de Maó, que va substituït a l’antic “Verge del Toro”.
Fotografia de portada: la plaça Orfila en una imatge d’arxiu | bimsa.cat
Fotografies interiors: Toni Arencón, a l’esquerre, en imatge d’arxiu | homefosc-cat.blogspot.com / portada del llibre | Nova editorial Moll / Mateu Orfila | kircherlandscape.blogspot.com
