Des de fa unes setmanes, Joan Pallarès-Personat, historiador per formació acadèmica i continu exercici, alhora que prolífic col·laborador en diversos mitjans de premsa, participa a Andreuenc signant articles d’opinió que apareixen cada quinze dies. El seu segell és l’enginy aplicat a l’actualitat en clau de vivència propera i el rigorós apunt històric quan s’escau al tema tractat.
Amb aquest estil característic i altres variants que ha anat practicant al llarg de tota una vida dedicada al periodisme, en Joan Pallarès ha escrit fa molt poques setmanes el seu article quatre mil.
La seva participació honora a Andreuenc tant per la seva trajectòria al món de la comunicació com pel seu coneixement de la història i de la societat del districte, com ho demostra la seva extensa bibliografia sobre el tema.
A més, el seu arrelament sagrerenc equilibra la nostra dedicació de servei que aplega informacions i complicitats de tots els barris del districte intentant compensar l’atenció que acapara el barri de Sant Andreu tant per tenir la seu del districte com pel seu dinamisme social.
Amb la següent entrevista, Andreuenc apropa la seva figura als lectors i lectores que encara no coneguin una de les figures més actives del teixit associatiu del districte.
Per situar-nos: quatre ratlles sobre qui és Joan Pallarès-Personat?
Vaig néixer a Caldes de Montbui, però des de 1972 la meva vida ha estat aquí. He viscut sempre en un cercle al voltant del parc de la Pegaso, sigui al cantó de La Sagrera, sigui a Sant Andreu.
Te’n recordes del teu primer article? Ens pots explicar alguna cosa? I si no és possible del primer que en siguis conscient? És a dir, per a quin mitjà el vas escriure? Com va sorgir aquesta possibilitat? Quina edat tenies?
Si, era el 1969, el vaig escriure amb catorze anys, però va sortir quan havia fet els quinze, llavors les coses d’impremta anaven molt lentes, era per la butlletí de la secció excursionista que formava part i no el vaig signar, de fet les quatre o cinc primeres notes publicades no les signava, desprès amb disset anys ja vaig gosar signar.
En quantes publicacions has col·laborat? A quines t’has involucrat amb més passió?
En totes les que m’ho han demanat, però regularment, de manera fixa perllongada en el temps, una vintena, amb alguna fa més de vint-i-cinc anys continuats que ho faig a cada número. Uns anys vaig estar molt vinculat al Sant Andreu de Cap a Peus, escrivia tres o quatre articles, amb el meu nom o amb pseudònim, fins anava de bon matí a correus, abans d’anar a treballar, a portar els exemplars per repartir; a Sport9 vaig ser Director de Cultura i Esports, deu anys des del 2008 fins que vàrem tancar quan érem en un bon moment, entenent que en el nostre camp els digital ens havien avançat; Ciutat Nord, Excursionisme, en el 20Minutos durant setze anys, des de la fundació, vaig aprendre moltes coses; abans era millor que ara, escrivies a mà, ho passaves a màquina, anaves a la redacció a portar-ho en mà i feies la xerrada, encara m’agrada El Ninot i Sant Antoni on col·laboro fa vint-i-nou anys, quan vaig a recollir les revistes, perquè fa encara aquella olor de tinta d’abans de quan vaig començar i que ja no es troba, ara és tot asèptic i inodor, escrius a l’ordinador, ho envies electrònicament i a vegades ni coneixes cap company de publicació.
I ara actualment, a quines et dediques? Qui va publicar el teu article 4.000?.
Ara escric allà on em demanen però regularment, fixa, em dedico a quatre en paper i tres digitals, sobretot al Setmanari Catalunya Cristiana, que el dia 11 de maig farà vint i cinc anys del meu primer article, en digital a ClicOp, però hi ha moltes que et demanen col·laboració de tant en tant o sobre un tema que domines, així va per premsa comarcal o alguna vegada El País, La Vanguardia o El Punt, però als mitjans grans abans era més fàcil, ara semblen més encotillats, per no dir censurats.
L’article quatre mil des que vaig començar, i aquí compto per igual un article breu que un llibre de cinc-centes pàgines, el títol que va fer el numero rodó va ser al Catalunya Cristiana de data 5 d’abril d’enguany, el tres mil va ser a El Triangle, de 19 d’abril de 2013 i el dos mil a 20Minutos el setembre de 2004 i el mil al Tot Caldes el 1995, tinc tots el que ha publicat anotat i llistat, la relació en lletra arial del dotze ocupa avui 198 pàgines.
Quin aspecte de la realitat o de l’actualitat penses que és la guspira que encén la teva creativitat periodística?
La observació i la curiositat, sense les quals poc pots escriure. A mi em va anar molt bé un parell d’anys, cap a 1990, a COPE Catalunya, quan la cadena encara era una altra cosa, que feia El Davantal, es llegia a les dotze, passat l’Àngelus, a capela, quan acabava l’Herrera i jo opinava tot al revés del que ell deia, l’escrivia i els hi passava per fax cada dia vint minuts abans de les nou del matí, en arribar a la feina, era sobre actualitat i m’inspirava segons el que veia i sentia al metro, era un full només, però em va donar molta agilitat escrivint. Desprès vaig col·laborar esporàdicament amb ells fins un dia, cap a 1995 que un Onze de Setembre a les set del vespre em van convidar a explicar per tota Espanya que era la Diada i no els hi deuria agradar, perquè no m’han trucat més.
Parla’ns una mica de la teva relació amb la ràdio?
Sempre m’ha agradat molt la ràdio, en sóc un consumidor total. El 1983 vaig tenir la oportunitat de fer-ne, desprès la temporada 1990/91, quan va néixer Onda Cero-Onda Rambla vaig col·laborar-hi set anys, però es a Ràdio Estel des de la fundació ha fet vint i cinc anys, que hi sóc, i cada dia de l’any, ininterrompudament durant un quart de segle, ha sortit la meva veu per antena en el Santoral, he fet de tot, tertúlia, falques culturals, programes d’història, transmissions, fa cinc temporades, des del 2015 que fem un programa de música italiana amb la meva dona, Maria-Rosa, música dels anys seixanta, setanta i vuitanta, però ho toquem tot fins el San Remo de cada any, el programa es fa en català, bilingüe amb l’italià, tenim un munt d’oients, però a través d’internet i de ràdio a la carta ens escolten també de tots els racons d’Itàlia, alguns ens diuen que es sorprenen perquè allà no hi ha un programa de música italiana tant complert i acurat com el nostre.
I per acabar, una altra faceta teva: algun nou projecte editorial entre mans?
Ara a casa tinc les caixes de una petita publicació, La Sagrera, guia per una passejada monumental, amb fotografies de Salvador Atance, la volien distribuir per Sant Jordi i ja veurem quan podrem; a l’ordinador sempre hi ha dos o tres llibres acabats i a punt d’editar, fa temps que busco editor d’una biografia de Monsenyor Modrego, bisbe de Barcelona de 1943 a 1967 i aquests dies he recopilat els articles meus durant divuit anys al butlletí del Foment Sardanista Andreuenc i potser surtin en un volum.
Sempre hi ha cosa que fer, porto més de cinquanta anys escrivint, amb els dits de les mans es poden comptar les ocasions que he cobrat per una feina o uns drets d’autor, i no em sento pas un artista, m’horroritza la paraula escriptor, sóc simplement una persona que frueix del que fa, en especial quan són treballs de recerca, i creu un deure aportar la seva habilitat a la societat.
M’indignen els que van d’artistes, els “pesseteros” en qualsevol deixuplina, que el primer que pregunten és quan es cobra; admiro els qui escriuen, canten, pinten, actuen per passió i per afició, l’amateur que mai aspira a res més que fer-ho cada vegada millor i si li arriba la oportunitat es situa en l’àmbit i sinó segueix treballant igualment; avorreixo la cultura mercantil, dels que en parlen referint-se a indústria o mercat, als elitistes que neguen l’accés a la cultura a aquells que no la poden pagar i encara més als governs que la graven amb un IVA impossible.
Fotografia: retrat de Joan Pallarès-Personat | Salvador Atance.
