La relació del cinema amb la literatura és tan antiga com el mateix principi de l’ anomenat setè art i es podria escriure una llista inacabable de títols que abraçaria obres mestres de la literatura, com les de Shakespeare adaptades per Orson Welles; guions intranscendents que van tenir el seu petit moment de glòria com per justificar el seu canvi de format; i llibrets que tenien com a finalitat recrear el propi món del teatre com Els productors, que va ser dirigida per Mel Brooks, o ¡Qué desastre de función!, dirigida per Peter Bogdanovich.
La primera de les obres que podem veure aquest dissabte i diumenge a les 18:00h és Les noies del calendari, de l’anglès Tim Firth. Aquesta obra recrea la història real d’unes amiges d’un poblet de Yorkshire que van decidir despullar-se per a un calendari. La seva finalitat era recaptar fons destinats a la lluita contra el càncer ja que era la malaltia que patia el marit d’una d’elles.
Un dels atractius “picants” de l’obra és l’escena final del primer acte on es recrea precisament la sessió fotogràfica per a aquest calendari. Sens dubte, aquest moment és un repte que posa a prova l’atreviment de les actrius i un desafiament per a l’habilitat de la directora, en aquest cas Iol Escofet, que ha de saber presentar unes accions molt arriscades perquè ha de trobar el just equilibri entre diversió sense caure en la simplicitat, insinuació sense caure en la procacitat i elegància defugint la grolleria.
Aquet títol ha estat un dels èxits més sonats del teatre britànic dels últims temps i va ser el guió de la pel·lícula Calendar girls, de l’any 2003, amb Helen Mirren i Julie Walters com a protagonistes.
Com és costum quan es representa aquesta obra, també les protagonistes de la funció andreuenca s’han animat a editar un calendari on apareixen lleugeres de roba. En el seu cas, els diners recaptats amb la venta del calendari aniran destinats a la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.
L’altra obra que es pot veure aquest cap de setmana no és una estrena sensu stricto sinó gairebé ja un clàssic de l’escena andreuenca dels darrers temps perquè s’ha escenificat diverses vegades fins i tot per la mateixa companyia, Teatre pels descosits. Tanmateix, les funcions de 12 homes sense pietat, de Reginald Rose, de l’Ateneu L’Harmonia de dissabte a les 22:00 i diumenge a les 18:00 presenten en el repartiment molts canvis respecte les vistes anteriorment com perquè tingui un cert caire d’estrena.
Aquesta obra ha esdevingut un clàssic dels guions que tenen com a inspiració el món judicial perquè la seva representació necessita un conjunt d’actors de primera categoria i segon perquè l’evolució de l’argument és brillant aconseguint una tensió gairebé crítica a mesura que avança l’acció. Aquesta combinació de factors va convertir en grans èxits tant la pel·lícula del 57, dirigida per Sidney Lumet i liderada per Henry Fonda, com la molt famosa adaptació espanyola per a TVE1 de l’any 73, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb la participació d’un elenc potser mai vist de formidables actors d’aquell temps.
L’originalitat de l’argument rau en començar l’obra des del consens: els dotze membres del jurat han de decidir la culpabilitat o innocència d’un jove acusat d’assassinar el seu pare. Tant les proves com les presses dels dotze homes per abandonar els jutjats juguen en contra seva, però l’aparició del concepte dubte raonable i l’obligació d’acordar unanimement la seva decisió esquerda l’acord inicial.
Aleshores, esclata el conflicte i arriba el moment d’argumentar, de justificar, de raonar el punt de vista de cadascú. L’espectador va descobrint de mica en mica quina és la categoria moral de les persones que han de prendre una decisió tan important com la que tenen entre mans: la vida d’un home. Tot això, amb la tensió i el cansament que el pas del temps acumulen sobre ells provocant conflictes i disputes acalorades que treuen en molts casos el pitjor de nosaltres. L’espectador s’acaba adonant que el veritable judici no és el de l’assasí, sinó el dels membres del jurat i el sistema legal que justifica la seva existència.
Fotografia: imatge de Les noies del calendari | Associació Artística Tercer Timbre
