Aquest mes de setembre està sent molt especial per al popular local de la plaça Comerç. I és que la celebració del centenari del bar Versalles ha despertat la inspiració d’artistes de diferents disciplines i l’interès de les veïnes i dels veïns com es va poder comprovar a les concorregudes inauguracions dels dos esdeveniments culturals de la setmana passada.
Ens referim a l’exposició de l’Espai 30 de la Nau Ivanow, promoguda pel col·lectiu de fotògrafs de La Sagrera Districte IXimatge, i a l’obra de teatre ‘100 anys de Violeta Versalles’ estrenada a la sala del mateix nom, actes ja ressenyats en un article de l’Andreuenc de dissabte passat.
Aquells que no van poder assistir a l’estrena del musical de petit format del Versalles, tenen tots els dijous del mes de setembre una bona oportunitat per gaudir de l’espectacle. Sobretot, aquells que se senten andreuencs de socarrel no se l’haurien de perdre perquè de ben segur que se sentiran molt identificats amb la història de la Violeta; una noia molt trempada que també compleix els cent anys de vida i que comparteix una estreta relació amb l’establiment.
Això és possible gràcies a la fina sensibilitat de Noèlia Pérez. A més de ser la protagonista, ella ha escrit un guió molt escuet on ha sabut triar un seguit de fets especialment significatius de la crònica d’un segle i ha copsat en poques paraules els records que refecteixen unes èpoques concretes de la vida de Violeta i, per extensió, de la societat andreuenca, catalana, espanyola i fins i tot europea. La recreació d’aquells temps queda definitivament retratada amb una cançó molt significativa d’aleshores que, de ben segur, molts espectadors recordaran.
En l’espai reduït del soterrarni del Versalles i amb el públic a un pam de l’escenari, la presència de la Noèlia Pérez actuant i cantant en companyia de l’impecable pianista Josep Maria Borràs, llueix de forma diàfana durant els seixanta minuts de l’espectacle. Pérez desprèn encant i seducció al llarg de la seva interpretació; tant en les passatges narratius com especialment en els musicals, on la seva veu clara, neta i potent pronuncia cadascuna de les frases amb absoluta pucritud i sap transmetre de forma dramatitzada els sentiments que li pertoquen a cada composició.
El sentiment de l’actriu durant l’actuació va fer pensar a més d’un que entre ella i el Versalles existia algún tipus de vincle, però res més allunyat de la realitat. De fet, cap dels dos intèrprets és andreuenc i ella ni tan sols coneixia el local. El seu descobriment va ser a través de Montserrat Puga i Carme Abril que, en veure-la actuar a la Sala Barts, van pensar que l’espectacle que havien vist es podia traslladar a la Sala Versalles.
Però no va ser possible. Tot i així, l’actriu va quedar seduïda pel local i quan es va assabentar del centenari, va demanar informació sobre la seva història i va trobar la inspiració per convertir en un èxit el que havia començat com un fracàs. I és que, Pere Riera de seguida va quedar enamorat d’aquest projecte i va decidir que «s’havia de representar» al seul local. Unes paraules plenes d’emoció que va explicar en acabar la presentació de l’espectacle.
També va pujar a l’escenari en Pau Vinyes. L’historiador andreuenc va explicar el descobriment de l’anunci del Petit Versailles en un programa de la Festa Major de Sant Andreu de Palomar de 1915 i «el bot d’alegria» que va fer davant d’aquesta troballa. No va faltar la intervenció de Pere Heredero per comentar que la que la supervivència del local era una qüestio de «treball modest i de creure que aquell lloc té una màgia» perquè com va afegir, “les parets em parlaven per seguir endavant i defensar un local on cadascú troba el seu espai”. Una màgia que, segons Heredero, han captat els actuals propietaris i gestors.
Fotografia: Noèlia Pérez en un moment de l’actuació | Bar Versalles
