«Un concert molt patxanguero«. Amb aquestes quatre paraules, Carles Sanjosé va definir el concert inaugural de la segona edició del cicle enciSAT!. Les bromes entre els músics i el públic, l’afinació de la guitarra abans de les cançons i la varietat de repertori del cantant català van crear una atmosfera de festivitat formal en un Sant Andreu Teatre que no va arribar a penjar el cartell de sold out.
Sanjosex va reservar les primeres notes del recital a Serrat. Amb ‘Cançó de matinada’, el músic gironí va posar en situació a un públic majoritàriament femení i de mitjana edat molt fidel. Començava un repertori que evolucionaria cap a unes peces menys reservades i prudents. Amb Pep Mula a la bateria, Miquel Sospedra al baix, Eduard Font al teclat i Xarim Aresté a la guitarra elèctrica, el cantant de la Bisbal va seguir amb ‘Córrer’, ‘El dia després’ i ‘Et menjaria a petons’; tres cançons pròpies que van servir d’engranatge a tots els components i que van ser el preludi del tema ‘Seven days’ de Bob Dylan. I és que per cantar Dylan s’havia d’escalfat abans. Perquè… «això de cantar Bob Dylan cansa», bromejava Sanjosé.
Les bromes no minvaven i es repetien entre cançó i cançó. Una espècie de monòlegs que el cantant parafrasejava per engrescar un públic que responia amb aplaudiments, somriures i algun xiscle de criatura. Perquè, entre els assistents n’hi havia un que trencava la mitjana d’edat; una nena de no més de tres anys que en les files posteriors del teatre es muntava el seu propi concert, únicament interromput per les persecucions i els crits d’atenció dels seus pares.
Però Sanjosex volia un concert especial, i no precisament per l’acompanyament infantil. Per això es va atrevir amb dues cançons sense la seva parella de ball; la guitarra. Amb les cordes vocals a ple rendiment, va ser el moment per entonar «per primera vegada» les peces de ‘De Girona al Japó’ i ‘Temps o rellotge’ sense l’instrument de corda. Un experiment que va permetre veure el gironí al descobert i en un to més distès. També va sorprendre amb una adaptació de ‘Almonte’ de Paco de Lucía, acompanyada per una flauta travessera a carrer d’Oriol Mula.
Aleshores, va arribar el torn de viatjar; de conèixer una altra cultura a través de les melodies. Perquè si hi ha un concert que va marcar el grup Sanjosex va ser el del ‘Festival Du Désert’ a Mali del gener del 2011. Una experiència musical enmig del desert del Sàhara que el músic de la Bisbal va explicar abans d’entonar una versió del malià Bassekou Kouyaté. «Vam passar per Bamako, Timbuctú… però veure aparèixer els tuaregs enmig del desert és una de les coses més increïbles». Després del pas per l’Àfrica i abans de retornar definitivament al català, va ser el torn de cantar una peça en anglès del californià Beck Hansen.
El concert arribava a la seva fi i no ho podia fer sense algunes de les cançons referència de Sanjosex. Amb ‘Mitgeres al descobert’ i entre aplaudiments del públic – ara més engrescat – el grup s’acomiadava per primera vegada. Però com en tot concert, encara quedaven dues cançons més: ‘Quatre pensaments’ i ‘Fem l’amor’. La música s’acabava però encara quedava una part de l’espectacle; el que els organitzadors del cicle en diuen el tercer temps. Al hall del SAT, Carles Sanjosé i la resta de músics es van barrejar amb els assistents per fer una mena de feedback del concert, a més de les pertinents fotografies i firmes d’autògrafs.
Precisament, el músic de la Bisbal explicava que «hagués estat molt bé omplir la sala però estic content per com ha anat el concert. Sempre és difícil vendre totes les entrades en teatres com el SAT, però per això hem vingut». El bus de l’enciSAT! ja ha passat per la primera parada. Aquells que l’hagin perdut però, tindran l’oportunitat de tornar a pujar el proper novembre amb un altre cantautor: Tomeu Penya.
Fotografia: Moment del concert de Sanjosex al SAT | Pau Mitjans
