El final de l’estiu ha coincidit amb l’estrena de dos projectes de la sagrerenca Núria Prims i un tercer que arribarà dintre de pocs mesos, consolidant-la com un dels rostres imprescindibles del cinema d’autor actual.
El passat 26 d’agost, l’actriu estrenava El ser querido, la darrera i esperada pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen. En aquest drama fosc i psicològic entre un pare i la seva filla, Prims comparteix cartell amb Javier Bardem i Victoria Luengo en una producció que va aixecar passions a la secció oficial del darrer Festival de Cannes i que es postula com la gran favorita per representar Espanya als Premis Oscar.
La ratxa va continuar la setmana passada, en concret el divendres 11 de setembre, amb l’arribada a les sales de cinema de Forastera, el debut en el llargmetratge de Lucía Aleñar, que compta amb l’aval del premi de la crítica internacional del Festival de Toronto.
Per si no n’hi hagués prou, l’actriu ja té a la recambra l’esperat biopic Caballé, dirigit per Patricia Ortega i distribuït per Filmax, centrat en la vida de la mítica soprano i previst per a finals d’aquest any o principis del 2027.
Una identitat andreuenca diluïda per factors personals i professionals
A diferència d’altres figures del món de l’espectacle amb més arrelament territorial, com Pep Munné o Jordi Banacolocha, que han fixat la seva residència al districte de Sant Andreu, Núria Prims va decidir l’any 2009, després de rodar la pel·lícula Trash, que ja en tenia prou del ritme frenètic de la ciutat i les servituds de la professió. En una entrevista a El Periódico es va confessar: “Vaig descobrir tard que no soc una persona de ciutat”. Aleshores, va fer les maletes i va marxar amb el seu fill a Menorca, on va viure completament allunyada de l’espectacle treballant en una botiga del port de Maó.
Fins aquell moment, la seva vida familiar s’havia desenvolupat a la Sagrera, ja que els pares vivien al carrer de Felip II, i quan es va independitzar es va traslladar ben a prop, a Sant Andreu de Palomar, un entorn on va viure uns quants anys. Malgrat la seva fugida de l’hostil entorn urbà, Núria Prims sempre ha defensat el caràcter propi dels dos barris pel seu gran caliu veïnal, tant l’amable tracte personal com l’efervescència del món associatiu, en definitiva, el seu oasi a la metròpoli.
Però aquest entorn propici a la calma i a la pau, es va anar esquerdant arran d’una activitat professional frenètica. Cal tenir en compte que a la dècada dels 90 es va convertir en una de les grans promeses del cinema estatal gràcies a la generacional Historias del Kronen (1995), en una icona de la televisió a Catalunya interpretant la Mariona a la mítica telenovel·la de TV3 Nissaga de poder i el seu rostre va esdevenir un habitual de la pantalla petita arreu d’Espanya gràcies a sèries com Hospital Central.
El retorn a l’activitat artística per la porta gran
De sobte, ho va abandonar tot protagonitzant el que, amb el pas del temps, es podria interpretar com un llarg entreacte de retir que es va acabar quan Agustí Villaronga la va convèncer per encarnar la Carlana a Incerta glòria (2017). El resultat? Un Premi Gaudí a la millor actriu protagonista i un missatge clar a la indústria: el seu talent seguia intacte, però ara venia acompanyat d’una veritat i una maduresa magnètiques.
Des de llavors, títols com La vampira de Barcelona (2020), Sica (2023), i ara el seu triplet d’estrenes de l’any 2026, demostren que Núria Prims no només ha tornat per quedar-se, sinó que està escrivint les pàgines més brillants de la seva carrera.
