Nascut a Vic, els pares es van establir a Sant Andreu quan ell tenia 3 o 4 anys.
Poquíssimes persones de Sant Andreu han tingut una acció política tan destacada en el conjunt de la política catalana com el que fou anomenat als inicis entre els seus correligionaris com el “metge de Sant Andreu”. Tenint en compte l’àmbit d’Esquerra Republicana de Catalunya, entre aquests es comptaria, lògicament, Oriol Junqueras, nascut el 1969 al poble, però la família es va traslladar quan tenia dos anys a Sant Vicenç dels Horts.
La tesi que es pot desprendre d’aquest estudi, titulat Josep Dencàs, i Puigdollers, el conseller maleït, el més ambiciós, sobre la figura de Josep Dencàs (Vic, 19 de març de 1900 – Tànger, 10 de febrer de 1966) és que el seu perfil va quedar establert per uns motlles esteriotipats que han desvirtuat la complexitat de la seva postura política de tal manera que va quedar tipificat com un feixista antiobrer.
Com tants personatges interessants de Sant Andreu, la presència del poble a l’obra és molt més present i abundant durant els primers capítols quan, en el seu cas, andreuenc a partir del 3 o 4 anys, els farmacèutics de Vic es traslladen a viure a Sant Andreu. Després, el poble acostuma a ser un teló de fons secundari o desapareix del tot. Talment en el llibre així s’escau. En el primer capítol (El jove Dencàs. Un doctor de barriada allunyat de la cosa pública) i el segon (L’ascens meteòric d’un polític independentista amb l’arribada de la República), Sant Andreu s’esmenta contínuament al llarg de 120 pàgines de les 430 del total.
Allà s’explica fonamentalment com es començà a formar políticament entorn del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu (entitat vinculada al catalanisme conservador de la Lliga), avui dia Els Catalanistes. Va fer el batxillerat a Vilafranca, es va llicenciar en Medicina a la Universitat de Barcelona, on entrà en contacte amb el «catalanisme radical» (nom que rebia aleshores l’independentisme català) del recentment creat Estat Català (EC).
Durant la dictadura de Primo de Rivera va compaginar la seva feina de metge als barris populars del Verdum i la Trinitat amb la militància a EC, propugnant un acostament del «catalanisme radical» a l’obrerisme. L’any 1924 es casà amb Raimonda Cararach i Rivera (filla de Josep Cararach, un prohom de la Lliga), i el 1925 fundà la Clínica Sant Jordi amb la col·laboració del seu sogre i entrà a la maçoneria a través de la lògia Inmortalidad de Barcelona.
El seu interès per la política el portarà a ser un element molt actiu a Sant Andreu i molt més enllà de les fronteres andreuenques sent sempre fidel al president Macià i aportant al moviment independentista la formació d’Estat Català (partit que presidí), de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana – Estat Català), la promoció de la Conferència d’Esquerres Catalanes de la qual sorgiria el març de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Fou elegit diputat al Congrés dels Diputats a les eleccions generals de 1931, diputat al Parlament de Catalunya el 1932 i Ponent de l’Estatut de Núria aquell any.
És aleshores quan començà la seva immersió en el cor de la política catalana. Amb Macià fou conseller de Sanitat i d’Assistència Social de 1933 al 1934, amb un mandat que ha tingut valoracions molt favorables: creació del Comitè de lluita antivenèria, el Segell pro Infància i campanyes contra la tuberculosi. A partir de juny del 34, ja amb el president Lluís Companys, va ser conseller de Governació. Aquí, en canvi, porta a terme una política que ha estat objecte de moltes crítiques: va promoure, conjuntament amb Miquel Badia, una política de xoc amb les forces sindicals de la CNT-FAI amb uns escamots que utilitzaven una estètica semblant a la feixista, va recuperar les milícies armades i va desarmar els sometents.
A més, la radicalització independentista va provocar els fets del 6 d’octubre de 1934, és a dir, la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola que dugué a terme Lluís Companys. Amb alguns membres de la conselleria va aconseguir no ser detingut i va exiliar-se a França on va arribar a ser empresonat quatre mesos a petició del Govern d’Espanya.
Després d’un breu retorn, decidirà marxar del país quan esclata la guerra civil. Primer a França i a partir de 1948 a Tànger.
En perspectiva, la biografia de Dencàs, esdevé un exercici de documentación, primer, i d’equilibri, després, que ofereix un relat miniciós d’una vida i d’un temps convuls i radicalitzat a tots els nivells i bandes de manera que establir judicis de valor amb poques dades ha provocat que determinats personatges hagin estat víctimes d’etiquetes en part simplificadores, en part injustes i en part interessades.
El llibre, publicat per l’Editorial Base, fou presentat el 3 d’abril de 2024 al Museo de Historia de Catalunya amb la presència dels seus autors, Frederic J. Porta, Fermí Rubiralta y Fèlix Villagrassa, que van estar acompanyats per Josep M. Solé i Sabaté, catedràtic en Història contemporània per la Universitat de Barcelona; Jaume Sobrequés, en representació de l’editorial, i Oriol Falguera, presidente de la Fundación Reeixida.
No va poder participar-hi, l’autor de la introducció, Joan B. Culla, que va morir el novembre de 2023. Cal recordar que el reputat historiador, com va recordar Joan Pallarès en article a Andreuenc, “va viure alguns anys a la Sagrera, al carrer de Felip II, barri amb el qual va continuar mantenint llaços, encara que desprès, als anys noranta, es va traslladar a Sant Andreu, a tocar de la plaça Orfila, a un pis del carrer dels Segadors, i després va marxar a residir a Sant Cugat del Vallès. Quan era veí del districte, va fer una xerrada a l’Associació de Veïns de Sant Andreu.” També han fet les seves contribucions els historiadors locals Pau Vinyes i, sobretot, Jordi Rabassa.
Fotografia de portada: Nou govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Francesc Macià el 24 de gener de 1933. D’esquerra a dreta Francesc Xavier Casals, Pere Coromines, Carles Pi i Sunyer, Ventura Gassol, Joan Selves i Josep Dencàs | Brangulí – ANC.
Fotografia interior: portada del llibre | Editorial Base
