Aquest any es compleix també el centenari de la mort d’Àngel Guimerà.
Ara fa cent anys el cop d’estat que va portar a la dictadura de Primo de Rivera complia el primer aniversari i el nou règim controlava totalment la situació a base d’una repressió molt dura que tenia no tenia a Joaquim Milans del Bosch, com de vegades es diu com a Capità General de Catalunya, sinó que era el Governador Civil de Barcelona. El capità general era Emilio Barrera però, concretament, en el període que ens ocupa, entre el cop d’estat el setembre de 1923 i el 26 de setembre de 1924, el governador civil era el general Carlos de Lossada.
El seu cognom es feia servir d’acudit dient que l’ossada era el que més dur podies trobar d’un burro.
La burgesia catalana, que en els primer mesos semblava encantada amb el govern dels militars, anava obrint els ulls. Els Pomells de Joventut, per a infants d’inspiració catòlica, havien estat prohibits així com totes les organitzacions catalanistes, i si encara no havien tancat ni l’Orfeó Català ni el camp del Barça, com farien l’any següent, motius ja els estaven buscant.
A Sant Andreu l’entitat que pitjor ho va passar van ser Els Catalanistes que, clausurats, van ressuscitar l’antic Casino de la Ilustración; a la Sagrera altres entitats de caire anarquista van continuar transformades aparentment en esportives.
El General Lossada, governador civil, va advertir-ho ben clar el dilluns 11 d’agost en una roda de premsa, dient als periodistes que per diversos conductes s’havia assabentat que en aquells actes en què antigament es cantava “Els Segadors”, ara, en substitució, els mateixos individus cantaven “La Santa Espina”, com si fos una mena d’himne o Marxa Reial.
Va afegir que estarien damunt del tema i que de comprovar que les informacions que li arribaven eren certes, ell no dubtaria ni un moment en prohibir immediatament la sardana esmentada.
Tres setmanes desprès, el 5 de setembre, vint dies abans de ser rellevat per Milans, va tirar pel dret. En el Butlletí Oficial publicava una nota d’inserció obligada a la premsa que senzillament deia: «Habiendo llegado a este Gobierno civil en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana «La Santa Espina» en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir se toque y cante la sardana mencionada en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.»
Curiosament, al cap d’una setmana, La Vanguardia explicava que a Madrid, al final d’unes colònies escolars amb nens de tota la península, als nens catalans els hi van tocar “La Santa Espina”, que ballaren davant de les autoritats , entre ells el Duc de Tetuan, Ministre de la Guerra de la Dictadura de Primo de Rivera. Allà no deurien arribar les notícies o no regien els decrets d’aquí.
Coses com aquesta passaven aleshores, “La Santa Espina”, també prohibida en el primer franquisme, la va tocar la Banda Militar en la rebuda dels soldats catalans de lleva destinats a Melilla l’any 1942 davant la sorpresa dels quintos Catalans.
Ben aviat, La Santa Espina, sardana amb música d’Enric Morera (1865 – 1942) i text d’Àngel Guimerà (1845 – 1924) es va convertir en un himne patriòtic català i la peça més famosa del repertori. Cal recordar que formava part de d’una sarsuela catalana homònima estrenada el 19 de gener de 1907 al Teatro Principal de Barcelona.
Lletra de la Santa Espina
Som i serem gent catalana
tant si és vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, lo riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Fotografia: ball de sardana en un poble de Catalunya | barcelonaconnect.com
