La descoberta porta a la memòria una sala de cinema que va procurar moltes estones d’entreteniment.
Fa uns dies, concretament l’1 de desembre, Betevé es va fer ressò d’una troballa que als nostàlgics i, sobretot, als cinèfils els va sorprendre gratament.
El fet consistia a l’aparició de tres cartells promocionals del Cinema Victoria que estaven enganxats a una paret i que romanien ocults darrere una persiana abaixada fa molts anys en un racó de l’estació de Maragall de la Línia 5. El pas del temps, gairebé 50 anys, els havia detriorat molt però les pel·lícules eren fàcilment reconeixibles.
Com explica el mitjà barceloní, la publicitat era de les característiques de la sala andreuenca i de les pel·lícules ‘Las novias de Fu Manchú’ (1967) i ‘Digan lo que digan’ (1968), amb el reclam dels seus dos protagonistes: Cristopher Lee i Raphael, respectivament, ocupant la part central dels dos cartells.
La simpática sorpresa, però, va tenir un desenllaç desafortunat ja que com va recollir més tard Betevé, a les poques hores algun poca-solta els va fer malbé i van quedar més deteriorats, sobretot el de Raphael en el qual ja no es podia veure el popular cantant espanyol.
En aquests enllaços es pot accedir a les dues notícies que Andreunc ha fer servir per escriure les ratlles anteriors i es poden veure els cartells:
- Betevé: Apareixen cartells de pel·lícules dels 60 a l’L5 del metro
- Betevé: Malmeten els cartells dels anys 60 del metro de Barcelona
Una mica d’història
Al molt interessant blog d’apunts històrics i memorístics de la Barcelona d’abans, i especialment de la zona de Sant Andreu i Nou Barrris, anomenat ‘El Tranvía 48’, el seu autor reviu la imatge del Cinema Victoria gràcies al record forjat a còpia de veure pel·lícules en la popular sala de la Rambla de Fabra i Puig i també explica les característiques del local:
“Situada en el número 53 de la rambla de Fabra i Puig, abrió en el año 1958 bajo la titularidad de Francesc Alomà i Balañà y Pere Soronella i Llagostera, con la exhibición de la película “Papá piernas largas”. Dos años más tarde, el 27 de septiembre de 1960, el cine pasó a pertenecer a la empresa de Pere Balañà. En sus inicios, era la típica sala de barrio con programas dobles de reestreno, aunque ocasionalmente intercalaba películas de estreno.
A partir de 1981 lo sometieron a una profunda remodelación que lo convirtió en una moderna sala, con el único inconveniente de que la pantalla redujo su tamaño. La fachada del edificio siempre se mantuvo igual: funcional y grisácea, muy fea y degradada, pues nunca se rehabilitó. Era simétrica, con doce puertas coronadas por doce ventanas en la parte superior. Las cuatro puertas centrales pertenecían a la entrada y salida del cine, y el resto (laterales) eran para locales comerciales, aunque solo recuerdo abierta una vieja zapatería (Calzados Andorra). En la parte superior de la fachada coronaban las grandes letras blancas de Cine Victoria.
El vestíbulo era muy pequeño. La taquilla se situaba a la derecha y prácticamente hasta el cierre del cine la taquillera siempre fue la misma mujer: una señora mayor, delgada, de cabello corto, con grandes gafas y una peca en la cara. Buena persona, por cierto. La sala de proyecciones tenía solamente platea, con una capacidad para 1103 personas. Los asientos, de color rojo, se distribuían de modo que había tres pasillos (dos laterales y uno central) más un pasillo transversal. Las paredes y el techo presentaban una decoración a base de terciopelo verdoso. Los servicios y el bar se encontraban a la derecha de la pantalla.”
Com s’apunta també en l’article, el Cinema Victoria va tancar definitivament l’any 1995 i en el seu lloc es va edificar un bloc de pisos amb un soterrani d’aparcament i un gran local a la planta baixa per a un supermercat.
En el següent enllaç, l’arxiu de Betevé torna a servir de referent per recordar els dies en què l’imminent tancament del cinema era notícia:
Fotografies: aspecte exterior del cinema Victoria | a Cinema Treasures, per elmorovivo.
