L’arpillera com a forma d’expressió

· El Grup d’Arpilleres del Casal de Barri Congrés i Indians guanya el Premi Sant Andreu 2016

En una de les sales del Casal de Barri Congrés i Indians, els dimarts a la tarda hi ha un grup de dones que es reuneixen per expressar el que senten sobre un tema determinat. Però ho fan d’una forma molt peculiar: a través de les arpilleres. Segons la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una arpillera és un teixit de cànem o de jute que habitualment s’usa per embolicar coses que s’han de transportar. El concepte va molt més enllà quan el situem en un país de l’Amèrica Llatina — Xile — i en un període de temps concret —la dictadura d’Augusto Pinochet —. Durant aquella època, les dones xilenes van fer servir els teixits per elaborar uns tapissos reivindicatius que van convertir-se en una de les poques maneres de donar a conèixer la situació que estava vivint la població civil.

Des de l’any 2011, el Grup d’Arpilleres del Casal de Barri Congrés i Indians ha recuperat aquesta pràctica i ha adaptat la funció social al context actual. Sense anar més lluny, han rebut el Premi Sant Andreu 2016 en categoria d’entitat social gràcies a un treball anomenat ‘Dones i Guerra Civil’ que recupera i divulga la memòria històrica. “Encara recordo les cartilles de racionament de la postguerra i els aliments que teníem aleshores. Tot això ho he volgut plasmar en l’arpillera que vaig fer l’any passat sobre aquesta temàtica”, comenta la Lucia Marcos, una de les xarpelleres del grup, mentre ensenya amb interès la peça en qüestió. “Cadascuna plasma les seves vivències i els seus records de la manera que vol. L’única cosa que acordem és el tema. Després hi ha llibertat total”, afegeix la Núria Bonavila, una de les més veteranes. Tampoc té importància el temps que es triguen en acabar una obra. Hi ha algunes que en fan tres o quatre a l’any, i d’altres que en fan una.

Les arpilleres també expliquen que no és necessari saber cosir. Si en saps facilita la feina perquè les teles s’acaben transformant en figures, objectes i personatges amb un significat final. Però no és un requisit indispensable. A més a més, tots els materials que fan servir són reciclats; no compren res. De fet, en un racó de la sala tenen un armari on s’hi poden trobar diversos tipus de tela que reben d’un tapisser del barri i de dones que porten peces de roba que tenen a casa.

La Nuria Bonavila recorda que el grup del Congrés és dels pocs — per no dir l’únic — que existeix a Barcelona. Durant aquests quatre anys, les temàtiques han anat des de la vida de barri, passant per la moda i els oficis de la dona, fins arribar a l’actual que és la dona i la medicina. De fet, el proper 8 de març, coincidint amb el Dia de la Dona, presentaran els tapissos al mateix centre. Però aquesta no serà la primera exposició perquè altres centres cívics com el de la Trinitat Vella o el de Sant Roc de Badalona ja han pogut veure treballs anteriors de les arpilleres i han gaudit d’algun taller esporàdic. A més, tal i com explica Bonavila, el Grup d’Arpilleres ha tingut ressò estatal i internacional gràcies al treball de ‘Dones i Guerra Civil’. El febrer passat algunes d’elles van anar a Guernica, al País Basc, a una trobada internacional d’arpilleres. I allà van conèixer a una dona d’Irlanda del Nord interessada amb el treball que va decidir quedar-se alguna arpillera per exposar-la a la seva ciutat.

L’essència de les arpilleres del Congrés i els Indians es pot resumir amb les paraules d’una d’elles. “Aquesta estona que passem els dimarts és una manera de desconnectar del dia a dia. És com una mena de teràpia perquè també parlem de les nostres coses i les plasmem en les arpilleres” diu la Luz Ferran. Salvant totes les distàncies, aquelles arpilleres xilenes tenen moltes coses en comú amb les del Casal de Barri Congrés i Indians. Perquè la idea més bàsica — aquella que es basa en desconnectar una mica del món que les envolta i reflectir allò que senten — continua ben viva.