El gener de 1991 l’actual periodista de TV3 Berta Solanas i un servidor entrevistàvem al sacerdot Lluís Hernández i Alcázer per a la revista, aleshores quinzenal, Sant Andreu de Cap a Peus, editada per l’Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar. Per aquelles dates Lluís Hernàndez es presentava a la reelecció per Iniciativa per Catalunya –hereus del PSUC– com a alcalde de Santa Coloma de Gramenet per quarta vegada consecutiva. L’entrevista venia a tomb per les seves vinculacions amb Sant Andreu de Palomar.
Hernández havia nascut en aquest poble del Pla de Barcelona. De pares murcians va ingressar al seminari de la Conreria als 13 anys. Va fer les seves primeres passes com a sacerdot a la Parròquia de Sant Pacià, on va tenir una forta vinculació amb la comunitat cristiana i amb els escoltes de l’Agrupament de Sant Lluís de Gonçaga. Segons el músic andreuenc David Ponsà «es va implicar molt amb els escoltes i amb la gent de la parròquia deixant una forta empremta als qui el van conèixer pel seu tarannà innovador, modern i avançat al seu temps».
Al cap de poc temps d’ordenar-se sacerdot va marxar com a missioner a l’Equador, a la diòcesi de Riobamba. A l’Equador, on va viure molts anys, es va capficar en la vida social i va lluitar per la dignitat dels menys afavorits. En aquest país sud-americà va conèixer Leonidas Proaño –més conegut com el bisbe dels aborígens–, de qui va rebre mestratge. La seva implicació social va comportar que el govern José Velasco Ibarra l’expulsés del país i el retornés a l’Estat espanyol.
En retornar a Catalunya va ser acollit per un grup de capellans progressistes de Santa Coloma de Gramenet. Va decidir d’instal·lar-se al barri de les Oliveres d’aquesta ciutat del Besòs conjuntament amb la seva mare. Per manca de temple religiós a les Oliveres les celebracions religioses s’havien de fer en el pis de Lluís Hernández. Per aquells temps el barri colomenc era un polígon d’habitatges sense els serveis i equipaments bàsics. Carrers per asfaltar, manca de xarxa de clavegueram i a la falda d’un turó de la serralada Marina.
En inaugurar-se l’Institut Puig Castellar va exercir de professor de religió. En els darrers anys del franquisme va agafar el rol de l’activisme polític i va entrar a militar al PSUC, formació política vinculada amb l’eurocomunisme. Des del moviment veïnal va capitanejar les reivindicacions per un seguit de millores per als barris més afeblits de Sant Coloma com la creació d’una xarxa de clavegueram potent, d’escoles i centres sanitaris i culturals.
Del 1979 al 1991 va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Sent el primer batlle demòcrata d’ençà de la Segona República. Exercint d’alcalde amb l’oposició del Bisbat de Barcelona. Els enemics l’anomenaven el capellà roig. El maig de 1991 va perdre l’alcaldia enfront de la candidata del PSC, Manuela de Madre. Els socialistes espanyols van fer una gran campanya mediàtica per tal de poder guanyar les eleccions amb l’ajut d’Alfons Guerra i Felipe González.
La pèrdua de l’alcaldia va suposar un desengany i com un nen petit que no sap perdre va perdre –mai millor dit– els papers. Va ratllar el cotxe de la nova alcaldessa amb la paraula falsa. Fet que li va comportar una multa de 15.000 pessetes, ja que les càmeres de l’aparcament municipal van gravar els fets. Tanmateix, una taca enmig d’un currículum farcit de grans mestratges.
El llegat de Lluís Hernández com a polític i gestor de la nova ciutat democràtica és immens. Hi ha un abans i un després del seu pas per l’alcaldia colomenca. Sense anar més lluny el successor de Manuela de Madre, militant del PSC, Bartomeu Muñoz van estar encausat com un dels màxims responsables de la trama de suborn, corrupció urbanística i blanqueig de diners Pretòria. Lluís Hernández en referir-se a Bartomeu Muñoz en una entrevista al diari Avui esmentava:
“Recordo que Bartomeu Muñoz, del PSC, sempre arribava tard als plens. Sistemàticament: mitja hora o tres quarts (…) I així sempre es feia constar en l’acta. No prenia mai la paraula i sempre es reia de les intervencions del grup popular del PP, i això que el seu pare era proper a aquesta formació (…) Personalment el recordo com un yuppie presumit i egòlatra. Sempre va vestit de marca, gasta el perfum més car, es talla els cabells a les millors perruqueries de Barcelona, menja als millors restaurants, setmanalment juga a golf en un club de Sant Cugat del Vallès, viu al Turó Park de Barcelona, fuma purs Cohiba (…) Dubto que amb l’únic sou que rebia com a alcalde i vicepresident de la Diputació pogués mantenir aquest ritme de vida.”
En deixar l’acte de regidor va retornar al sacerdoci. Primer a la parròquia del Verdum a Barcelona i després va exercir de capellà al Consolat del Mar, on va aprofitar per realitzar creuers turístics pel Carib. El 2006 es va fer càrrec de la parròquia del barri de la Morera a Badalona, tot ampliant i dignificant el temple. Va morir el 20 de juliol passat en una residència de religioses del barri de Gràcia degut a la malaltia degenerativa del parkinson que patia. La cerimònia del seu enterrament va ser presidida per l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.
En la més amunt esmentada entrevista, l’exalcalde de Santa Coloma de Gramenet afirmava que «penso morir lluitant i pensant en una Catalunya més justa, més humana, més solidària i on tots puguem sentir-nos més iguals; una Catalunya que doni cabuda a tots». D’ençà aquell 1991 han passat quasi 25 anys i la lluita per una Catalunya més justa, humana i solidària continua. El seu llegat n’és la prova.
Fotografia: Lluís Hernández en una entrevista | Lluís Vilaró
