Joan Pich Santasusana ha estat una de les personalitats més importants de la música clàssica del s. XX a Catalunya.
El 23 d’octubre de 1911 naixia a Sant Andreu de Palomar, Joan Pich Santasusana. Ell era un any i mig més jove que la seva germana, Antònia, i ambdós excel·liren en la carrera musical: Antònia com a pianista, violinista i professora de música i ell, Joan, com a violoncel·lista, compositor, pedagog i director d’orquestra, motiu pel qual va ser director del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1964-1967) i del de Badalona, localitat de la seva muller i on fixà la residència en casar-se, però sense deixar d’estar vinculat sempre a Sant Andreu.
Efectivament, en casar-se amb Maria Escrihuela el 1941, poetessa i una veu històrica, pionera de la ràdio, que començà a Ràdio Badalona i va ser la primera locutora de Ràdio Andorra el 1940, va anar a residir al cor de Badalona, tocant el carrer del Mar i la Platja de Pescadors, on un dia d’hivern de 1995 vam acudir amb Josep Botia en busca de dades no precisament d’ell, sinó de la seva mare, Donya Sofia Santasusana, ja que Donya Sofia havia estat mestre de Josep Botia a l’escola que regentava al carrer Pons i Gallarza.
Joan Pich ens va rebre a casa seva i, a part de mostrar-nos un retrat pintat de la seva mare, que fotografiàrem, ens explicà mil anècdotes, com que era filla d’un encarregat de la fàbrica de catifes del Comte de Sert a La Sagrera, que va obtenir el títol de mestre abans de l’edat reglamentària i que començà a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu. Així desengrunàrem la llarga tarda, on també parlàrem d’aspectes de la seva carrera musical i de la radiofònica de la seva esposa, Maria Escrihuela, present a la conversa, sempre modesta i només intervenint per ajudar a trobar records.
El Mestre Joan Pich va morir el 1999, després d’haver dirigit grans orquestres al llarg de la seva carrera, d’haver estrenat les obres dels grans músics del segle XXè, d’haver deixat un bon grapat de composicions, obres instrumentals, de música de cambra, corals i simfòniques. El 2016 el seu nom va ser donat a l’Escola Municipal de Música de Sant Andreu. A l’acte assistiren el seu fill Joan Maria i el seu nebot Joan Francesc Escrihuela, qui conserven acuradament tota la seva documentació
Vinculat a l’Orfeó L’Eco de Catalunya, aquella tarda m’explicà una anècdota, un mal tràngol per a ell, que va dirigir la coral a la postguerra. però em demanà que no ho publiqués mentre ell fos viu i així ho vaig fer, aquí la torno a explicar breument.
Es tracta que ell i un dels responsables de l’entitat van ser cridats un vespre de 1940 a la Comissaria de Via Laietana arran d’una denúncia perquè L’Eco havia cantat ‘Els Segadors’, prohibits durant tot el franquisme. De fet, s’havia cantat ‘Els Pescadors’ i li explicaven al cap de policia que no tenia res a veure una cançó amb l’altre, que eren obres diferents, mentre el paio s’estava cruspint el sopar a la taula del despatx i no semblava estar per les explicacions que, a més, li amargaven la pitança quan, de sobte, atabalat, va fotre un crit de ‘Fuera! Mierda de Catalanes!’.
Els dos, mirant-se i esporuguits, agafaren la porta i doncs que ja era nit tancada i sense transport, van tornar a peu cap a Sant Andreu.
Afortunadament, en Josep Botia i jo aquella tarda de l’hivern de 1995 a Badalona no sortírem tant tard de casa seva, però sí que, sent hivern, feia hores que s’havia fet de fosc.
En ser a la porta acomiadant-nos, em va comentar un poema que havia musicat, crec que em deia que era del seu amic el mestre Salvador Puga. Jo ja havia guardat el bloc de notes i mentre me’l recitava, vaig procurar memoritzar-lo, han passat uns trenta anys i encara recordo perfectament que feia:
Bon ventet, fes l’oreig fi,
i el cabell no esbullis gaire;
allunya la mort que ve,
apropa l’amor que passa.
Fotografia de portada: retrat de Joan Pich Santasusana | preludi78.blogspot.com
Fotografies interiors: el mestre dirigint i un programa de mà de la sala Coroleu |
