L’historiador Joan Pallarès explica aquest fet molt poc conegut i que coincideix amb el 140 aniversari de la construcció de l’edifici.
L’Església de Sant Andreu ha estat cremada vàries vegades, les ràtzies musulmanes en temps de la Catalunya Comtal li van portar el foc i la destrucció, refent-se cada vegada.
Al segle XXè, recent acabada la nova església de Sant Andreu de Palomar, va ser incendiada el 1909, com Els Padres, Sant Pacià o Jesús i Maria, quan la Setmana Tràgica, i va ser de nou destruïda el 1936 a l’inici de la Guerra Civil, com ho van ser les esglésies ja construïdes feia poc de Crist Rei, a la Sagrera, i de la Santíssima Trinitat, a Trinitat Vella, o el Bon Pastor.
Sant Pacià, en canvi, el 1936 fou respectat, el seu rector, mossèn Alexandre Pech va poder amagar-se i fugir, diuen que gràcies a un capitost anarquista del barri, amic seu. Durant la guerra, el temple va ser utilitzat com a menjador col·lectiu i el 1939, retirades les cuines, que van ser portades a la Casa Asil, es va poder celebrar culte al segon diumenge desprès, 9 dies després de l’ocupació franquista.
L’actual església parroquial de Sant Pacià, començada a construir el 1876, seria originalment un convent de monges de la Congregació de Jesús i Maria, fundada a Lió per Claudine Thèvenet el 1818, que arribarien a Sant Andreu el 1850, per a establir-hi un col·legi.
L’obra, de l’arquitecte andreuenc Joan Torras i Guardiola, estava enllestida el 1881 i el disseny del mosaic del terra i d’altres elements, va anar a càrrec del jove arquitecte Antoni Gaudí.
El 1890 les religioses van vendre aquell recinte als Germans Maristes, que el van fer servir com a noviciat. Sent un noviciat amb alumnes ben joves, fou assaltat el juliol de 1909, i els germans professors amb un estol d’alumnes adolescents van haver de fugir, a peu, en direcció a Osona, patint moltes dificultats a Granollers, en una odissea increïble. Un bon nombre d’aquells alumnes que passaren pel noviciat avui són beats, havent estat assassinats el 1936.
El que avui és Sant Pacià va ser incendiat i cremat aquell juliol de 1909 i els Maristes ja no van tornar al recinte, que va ser venut, parcel·lades les hortes i els patis, sent el temple i l’edifici principal convertits en un magatzem de palla, gra i cereals.
Però aquest no va ser l’únic incendi. És pràcticament ignorat que, per causes que es desconeixen, però quan ja es parlava de recuperar la nau per a fer-hi una tinença parroquial de la llavors saturada parròquia de Sant Andreu, la nit del 12 al 13 de setembre de 1921, cap a dos quarts de quatre de la matinada, els veïns van donar l’alarma que l’antic convent dels Maristes, al carrer de les Monges, tornava a cremar.
Els primers en arribar-hi van ser els bombers del carrer Gran de la Sagrera, on hi va existir una caserna durant dècades a l’alçada de l’actual carrer Garcilaso. Poc després arribarien reforços de la del Parc de la Ciutadella i treballant plegats van aconseguir dominar l’incendi cap a dos quarts de set del matí.
No es van poder determinar les causes del sinistre i el propietari Josep Molins va estimar la mercaderia cremada en 400 bales de palla i uns 150 sacs per a fer-ne farina.
A partir del segon incendi tot plegat va anar molt ràpid. El 1922 ja es treballava en erigir un nou campanar, ja que anteriorment i en ser convent no necessitava campanar per cridar als fidels, ni tampoc les esglésies conventuals precisen de portalada exterior.
Aviat es va convertir en església consagrada a Sant Pacià i tinença parroquial i el juny de 1924 aquell campanar ja tenia la primera campana, anomenada Ramona, i el 1929 passaria a ser parròquia de dret.
Fotografia: aspecte exterior de Sant Pacià | poblesdecatalunya.cat
