El marc de la fira d’idees i llibres Literal, que s’ha desenvolupat durant aquest cap de setmana a la Fabra i Coats, ha portat al periodista i polític David Fernàndez a Sant Andreu de Palomar. Es tracta d’una persona amb una llarga trajectòria política dins dels moviments socials, que actualment s’ha convertit en un dels polítics millor valorats del Parlament de Catalunya. Andreuenc ha tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo per parlar de l’actualitat del nostre país, tenint com a punt de partida les reflexions del recull d’articles publicats en el llibre Foc a la barraca (Lo Diable Gros, 2013).
Per què creus que justament el 2012, un any després del 15M i en plena onada de movilitzacions pel dret a decidir i la independència, la Candidatura d’Unitat Popular aconsegueix entrar al Parlament de Catalunya?
Entrem en primera instància perquè la CUP fa una assemblea i decidim presentar-nos per primera vegada a les eleccions al Parlament. Ho fem en un moment molt precipitat, perquè són unes eleccions anticipades, però si no ens hem equivocat en l’anàlisi col·lectiva, aleshores ja vam dir que era la intersecció de tres indignacions: la indignació socioeconòmica, davant la pitjor crisi que hi ha hagut; la indignació democràtica, que venia del que va significar l’explosió del 15M a places i carrers; i la indignació sobiranista, que ja venia covant-se. Però també va ser un reconeixement a 20 anys de moviments socials autònoms que, al marge i a les tangents del sistema, havien construït un espai comú i cooperatiu molt zapatista, com ens agrada dir.
Què suposa l’entrada al Parlament de Catalunya per a tots els moviments socials del nostre país?
Què ha significat crec que encara està per valorar. Nosaltres sempre hem dit que considerem el Parlament com un instrument més en la caixa d’estris del canvi polític i social. I aspirem i esperem que hagi servit sobretot com a caixa de ressonància, com a altaveu dels sense veu o com un espai per donar veu als afònics. Des d’aquesta perspectiva tot és avaluable i hi ha coses positives. S’han prohibit les bales de goma, s’ha prohibit el fracking com a amenaça ecològica, s’ha aprovat una llei pionera al sud d’Europa contra l’homofòbia. I això no és mèrit de la CUP, perquè la CUP és un instrument. Es prohibeixen les bales de goma perquè hi ha un moviment antirepressiu que visibilitza les víctimes de 7 persones cegues; es prohibeix el fracking perquè hi ha un territori amb resistència com Riudaura que s’oposa a la facturació hidràulica; i es fa una llei contra l’homofòbia perquè tenim un moviment LGBT en aquest país del que n’hem d’estar orgullosos. Però sempre amb la lògica de què el Parlament és un terreny advers, per això no hi ha un dins sense un fora. La utilitat de posar un peu a la institució és que hi hagi milers de peus a fora i en aquesta lògica segueix treballant la CUP.
Amb aquesta vocació de veure el Parlament de Catalunya com un instrument i de donar veu a les reivindicacions de tot un conjunt de moviments socials, com es conjuga la política de partit amb la política de moviments socials?
La política es construeix amb el respecte a l’autonomia dels moviments. Els principis fundacionals i fonamentals encara avui de l’esquerra independentista són la independència, que és la llibertat política d’aquest poble; el socialisme, en el context d’un model postcapitalista; i els Països Catalans, com el nostre marc de referència social, polític i cultural. Però també és la lògica que també vam dir el 2012, de que nosaltres no representem als moviments socials, sinó que són ells que ens representen a nosaltres. I la CUP és un instrument més d’intervenció política, social i democràtica al servei de les classes populars. Ara mateix no veig gaires contradiccions, sinó tot el contrari. Veig aquest projecte ideològic que sense els moviments socials no és res. Sempre des del respecte i a través d’un concepte que és el d’unitat popular, que és com es treballa. I els resultats de les darreres eleccions municipals són un aval.
Parlant dels resultats d’aquestes eleccions municipals, sembla que està emergint una dicotomia entre nova i vella política. Està començant a néixer alguna cosa nova?
L’estimat Xavier Antich, citant Hannah Arendt, deia que fer política avui era molt difícil, perquè inaugurar nous mons que enderroquin els caducs no és fàcil. I no ho ha sigut mai. A mi em fa por l’eufòria; sempre m’ha fet por l’eufòria de l’esquerra. Perquè la base real, el territori concret, el temps i l’espai sobre el que treballem són les cendres de la crisi. Una crisi llarguíssima, molt basta i d’ampli espectre que s’ha carregat el vincle social comunitari. Metafòricament, no estem en una Revolució Francesa. Estem a la fi de l’Imperi Romà, amb una llarga decadència i el verb de futur que hem de conjugar serà reconstruir. Per tant, d’eufòria cap i consciència de què la feina que queda és enorme. Tenim la possibilitat d’obrir una opció per a la revolta i de construir la major experiència democràtica, democratitzadora i democratitzant del sud d’Europa davant la pitjor crisi que hem viscut. Però la vella política encara perviu, perquè els canvis polítics, socials i culturals acostumen a ser lents.
Sovint s’utilitza el terme institucions per referir-se exclusivament a les administracions públiques, però tu parles sovint de què tenim moltes altres institucions, com ara els casals i ateneus, les xarxes de suport mutu o els col·lectius que defensen els drets socials. Què falta perquè aquestes institucions agafin més referencialitat?
Falta el múscul social, l’articulació més de barri i les xarxes que ens apoderin. Hem resistit en les nostres pasteres precàries amb tota la dignitat, però falta moltíssima gent. Això és una mica freudià tot, perquè al final la pregunta no és per què la gent s’organitza o desobeeix, sinó per què no ho fa. En un context on hem patit 5.000 milions d’euros en retallades en els últims quatre anys, que és exactament el que han guanyat la Caixa i el Banc Sabadell en els darrers cinc anys, i també equival a un terç de la riquesa dels 10 catalans més rics. Algun dia els nostres fills o els nostres néts ens preguntaran per què ho consentíem, perquè és un frau i una estafa. Per això hem de regar i cuidar projectes com la PAH, Coop57, Som Energia, Som Connexió, la Directa, l’Ateneu Popular de Nou Barris i Literal, entre d’altres. L’alternativa no és una hipòtesi de futur, fa molt de temps que s’està treballant. Està a les nostres mans.
La presència a l’administració pública, amb certa capacitat de decidir polítiques en alguns ajuntaments i consells comarcals, com pot ajudar a totes aquestes institucions comunes?
Reforçant-les. Tenim la confiança que el canvi està més en aquestes institucions comunes que en les altres. Tot i que les altres també s’han de recuperar, també és veritat. Cal desallotjar dels ajuntaments aquells que han pensat que els municipis eren una empresa i que el govern era un consell d’administració. Això està per venir, però és important la línia del temps, que ha de ser progressiva. Perquè sinó tenim experiències d’assalts al poder que no han sortit bé. Per això el més important és blindar, defensar i projectar les institucions comunes. Cal passar a aquesta fase de més autoorganització social i veurem quin respecte tenen les institucions tradicionals a les comunes.
Mirant al futur, però més a curt termini, des de l’Estat espanyol contínuament es fan referències a què el procés independentista s’està refredant i que acabarà en una via morta. Creus que realment és així?
Jo com no llegeixo els mitjans del poder, no tinc la percepció de què el procés estigui refredat. Crec que no i és obvi, perquè si hagués de ser analític en les darreres eleccions, les opcions més obertament encontra del procés, com podrien ser el PP i Ciutadans, són avui sisena i setena força política en base municipal. El que passa és que un procés cap a la plena llibertat no està exempt de contradiccions. N’hi ha moltes i no és fàcil construir un país diferent, com tampoc ho és alliberar-se de la troica o avançar en un context de crisi al sud d’Europa. El procés està més viu que mai i és més dinàmic i interessant que mai. Però un procés com aquest és qualsevol cosa menys fàcil. Aquesta lluita és llarga, sorda i constant. Estem a les portes d’un canvi de cicle que obrirà les portes a un procés constituent. Hi ha un moviment sobiranista transversal molt sòlid, que fa que la primera opció política d’aquest país sigui la independència. El que iguala la Isabel Vallet, l’Ada Colau i el Xavier Trias és que tot tres van votar sí-sí el 9N. Alguna cosa passa quan persones tan oposades voten per una opció de ruptura.
El 27 de setembre hi ha eleccions anticipades de caràcter plebiscitari però tu, tot i ser un dels polítics millor valorats, no tornaràs a ser el candidat de la CUP. Quin missatge li envies a la gent?
Això ho vam decidir de manera col·lectiva en l’assemblea ara fa tres anys. Quan vam dir que en les noves cultures hi ha una nova ètica política basada en la decència, amb equips zapatistes i rotació com a contraposició a l’enquistament en els butacots del poder de la vella política. Per tant es tracta d’un principi de coherència, de complir allò que diem. Té més potencial transformador de la nova política complir amb el que diem i no repetir, que no pas repetir. Som un equip col·lectiu i estic convençut que les noves companyes i companys ho faran molt millor, des de l’experiència de tres anys una mica salvatges. Precisament la força és el projecte col·lectiu. De totes maneres jo no plego, torno a la primera línia de la política que és la línia de barri i de carrer, la primera eina d’autodefensa democràtica. És una bona pràctica política basada en la piràmide inversa.
Es interessant l’escenari del 27 de setembre en termes d’impuls del procés sobiranista i de canvi de correlació de forces?
És un doble esquema: plebiscitari i constituent. Això es negava ara fa 6 mesos i ara tothom ho està dient. Plebiscitari perquè estem en un estat demofòbic, que ha prohibit un referèndum. I constituent perquè un país mai és neutre, per tant cal escollir quin model social i econòmica volem. De fet, en part també han estat constituents aquestes passades eleccions municipals, com ho són també les lluites quotidianes. L’hegemonia ha canviat. Convergència i Unió no havia baixat mai tant com fins ara. És obvi que el sobiranisme i l’independentisme ha girat clarament a l’esquerra i l’unionisme ha girat clarament a la dreta. Les eleccions són importants, però l’urna no és l’únic instrument de lluita, perquè el procés constituent ja està obert. I l’única garantia de què tiri endavant és la gent, que és el major capital polític que tenim.
Fotografia: David Fernàndez a l’espai d’entrevistes de la fira Literal | Andreuenc
