Si haguèssim de triar un tema sobre el qual tothom tingués una opinió per dir la seva i anècdotes ben sucoses com per omplir una sobretaula, sens dubte molts triarien la seva estada a l’escola i als instituts com a tema estrella per petar la xerrada. No en va, tots hem passat per aquestes institucions durant molts anys i, per tant, tenim un coneixement arrelat directament en experiències de tot tipus que, a més, viscudes en edats tempranes, han quedat gravades de manera inesborrable.
El nou llibre de l’andreuenc David Uriach ens fa viatjar a aquelles èpoques de la nostra vida on gran part de les nostres experiències es desenvolupaven entre les quatre parets de les classes o sobre els terres dels patis, és a dir, dins d’aquell perímetre tancat i barrat anomenat escola. Un espai on uns personatges molt especials exercien una professió gairebé sagrada: formar les noves generacions que hauran de liderar el futur del país.
Al llarg dels anys, tots hem conviscut amb molts d’aquests professionals, cadasacú fill del seu pare i de la seva mare i, per tant, amb caràcters, dèries, manies i virtuts diferents. Un fet que a l’autor de llibre, basant-se en la seva formació com a biòleg, li serveix per establir diverses categories, a la manera d’espècies animals, per configurar una mena de zoològic humà on anar classificant els diversos tipus de docents que ha identificat. Per aquest motiu, el llibre es titula: ‘Professors, mestres i altres bestioles‘.
Però el punt de vista de l’autor no és una opinió qualsevol. El seu testimoni sobre la professió de professor (i no és un joc de paraules, o sí) és més interessant que molts d’altres perquè aporta la visió autobiogràfica d’una persona dedicada des de ben jove a la docència. Per tant, el seu anàlisi és molt més ampli i vast, així com directe i de primera mà, i burxa i busseja en interioritats laborals que desconeixen els que únicament han estat alumnes.
La crítica és exhaustiva, com resulta propi d’un biòleg que classifica i descriu els diversos espècimens d’una mateixa família animal, i fa un esforç important per diferenciar un exemplar de la resta alhora que s’obliga a concretar i sintetitzar les característiques de cadascun d’ells.
No intenta ser complaent ni tou amb els seus col·legues, sinó que hi ha un exercici de realisme i sinceritat lloables, matisats per la tendresa que desperten les persones amb les quals un conviu, i de vegades, fins i tot es malviu. Persones que han decidit dedicar-se a una professió plena d’incògnites i dubtes sobre com fer les coses bé i que, en molts casos, acostumen a treballar sense veure resultats tangibles, a curt termini almenys, en els seus alumnes.
Fotografia: Una professora dóna classe als seus alumnes | Wikimedia Commons
