Una primera part desastrosa va ensorrar les expectatives d’èxit del Sant Andreu.
La pilota xutada per Serrano amb la cama dreta al principi del temps suplementari va picar el pal. Aquella va ser l’oportunitat més clara del Sant Andreu al camp de la Ruta de la Plata per aconseguir l’or, és a dir, la classificació a la final de la promoció, però no va poder ser per culpa d’un primer temps per a l’oblit; 45 minuts molt dolents van deixar l’equip fora de la competició en una temporada increïble analtitzada globalment.
Un any inoblidable se’l miri per on se’l miri, tant pel que fa a l’àmbit esportiu com pel que fa a l’àmbit social amb rècord de socis, festa a tots els camps de joc on va estar el Sant Andreu i amb una afició que genera l’admiració entre propis i estranys.
Sí, és cert, però a Zamora, en aquests 45 fatídics primers minuts, el rival va marcar dos gols i la UESA no va saber competir. Solament es va poder resistir amb certa dignitat gràcies a diverses aturades de Nil, mentre Paredes assistia a tot plegat molt allunyat dels seus companys.
Des del principi es va copsar la sensació que el partit no rutllava a favor dels interessos quadribarrats sobre la gespa natural de Zamora, encara que les jugades més destacades del rival acabaven en el no-res. Però, entorn al minut 24, es va evidenciar el designi del partit. Josu va rebre una falta al mig del camp. El mateix Josu va fer un enviament precís que no va poder ser connectat per Genís. Aleshores, el Zamora va aconseguir la pilota i la manejà des del fons del seu camp, amb tocs curts, fins que Darbra robà la pilota, la tocà cap enrere a Iker que va fer un llançament llarg i creuat per tal d’habilitar a Alexis que la va rebre tenint a Paredes com a acompanyant en atac contra de dos defenses. Paredes li proposà una diagonal, que Alexis va veure però el 17 no va tenir força ni energia per arribar fins a la porteria rival.
En canvi, el Zamora, tot just a continuació, va treure de porteria, i una altra vegada, sense que la jugada es tallés, va intentar entrar a l’àrea andreuenca movent l’esfèric de banda a banda fins que aconseguí centrar, pilota que tallà de cap Castillo però que no va ser controlada ni per ell ni per Guzmán al seu costat, de manera que la jugada continuà viva pel Zamora a peus de Pito, que la recuperà, enviant un nou centre en el qual Cañizo s’anticipà a Casti, obligant Nil a fer una gran aturada, però el seu rebuig va arribar de nou a Pito que va tenir una segona ocasió per centrar provocant, ara sí, la fatalitat del gol en pròpia porta de Castillo.
És a dir, jugar amb la defensa tan a prop de la porteria va passar factura al Sant Andreu ja que els rebuigs, indecisions o les fatalitats acostumen a convertir-se en oportunitats clares de gol per als rivals. En dos minuts es va veure tot el partit: no es va poder rematar en meta contrària per manca de forces i energia en el moment de l’arribada per estar massa lluny i, en canvi, el rival va disposar de bones ocasions per estar atacant contínuament molt a prop de Nil.
Si bé en l’1 a 0 el Zamora va tenir una mica de sort, la veritat és que el gol va arribar un pèl tard pel que es veia sobre el terreny de joc. De totes maneres, just abans d’acabar la primera part, Cañizo sí que va encertar: tir de cantonada llarg, els zamorans rearmen la jugada, centre al punt de penal i Cañizo, sol, còmode, capgira la pilota suau al pal més allunyat de Nil, qui res no pot fer.
A la segona part, el Sant Andreu va avançar les seves línies però no podien manejar ni aguantar la pilota. L’ingrés de Serrano per Iker va aportar més verticalitat, però poc va canviar la dinàmica en el joc. De fet, el tercer gol local s’ensumava en l’ambient mentre la UESA intentava perdre una mica de temps amb la pilota aturada per arribar a la prórroga.
Sobre el minut 78 minut, Xavi Molist va introduir un doble canvi al Sant Andreu intercanviant Paredes i Darbra per Oscar i Juanan. Aleshores molts van trobar a faltar Albertito. Poc i res va aportar això fins que al minut 90 i va haver un altre doble canvi: Oliva i Gorriti per Josu i Alexis, potser per complir el vell axioma que diu «dos caps a l’àrea és gol». Bé, excepte el dia que les coses no havien de sortir, com al minut 91, quan es xiulà una falta a Oliva a la meitat del camp. Guzman la va executar creuada, al segon pal en el frontal de l’àrea petita on Castillo, sol, la va rematar de cap a les mans de Fermín.
I una altra vegada el destí. En temps suplementari, recuperà la pilota Serrano al mig. La UESA armà la jugada tradicional, tocant la pilota, buscant espais. Serrano havia començat en posició de migcampista dret i es va creuar, la pilota li arribà a Genis qui se la passà a Serrano. Aquest va fer un regat i va rematar gairebé caient-se. La pilota va picar al pal, i Óscar i Oliva, que estaven esperant el rebot, van veure que la pilota marxava allà on cap dels dos hi era.
Ni l’expulsió del recent ingressat Extaburu ni tampoc sol Oliva poc abans de la darerra xiulada van canviar el resultat i es va esdevenir el final, amb la bronca de Nil amb el col·legiat, les llàgrimes, Albertito dins del camp de joc…
Aleshores els jugadors amb el cap ben alt van adreçar les mirades cap l’afició que s’havia desplaçat a centenars de quilòmetres, tal com va tenir lloc a la primera data del campionat, a Eivissa. I la complicitat entre els uns i els altres es va mantenir intacta.
Es va acabar el somni. Però ha quedat una realitat: el Sant Andreu és el tercer club de Barcelona i això ja no ho pot dubtar ningú. Moltes gràcies per aquest gran any.
Fotografia de portada: equip titular abans de començar el partit amb els aficionats donant suport | UESA
Text de Leandro Valdés.
