Amb el recolzament de la Fundació Romea i la inspiració de Borja Sitjà – actual director del teatre Romea situat al carrer de l’Hospital de Barcelona – cada cert temps el públic més interessat pel fenòmen teatral té l’oportunitat de conèixer, al llarg de poc més de 60 minuts, l’univers artístic de creadors que han tingut una relació intensa amb l’art dramàtic.
“Els cedeixo l’escenari buit una nit – explica Sitjà-, i ells l’omplen amb el que vulguin: poesia, prosa, teatre, cançons… El que desitgin o necessitin. Aquelles paraules que formen part del seu bagatge personal i artístic però que, tot i voler compartir-les, potser mai no les podrien fer pujar a un escenari. Les regles seran les mateixes per a tothom: una tria personal sense cap mena de directiva, poc assaig, llegit o de memòria -poc importa-, alguns convidats, la seva presència i la paraula.”
Amb aquestes premisses i amb la sala del teatre Romea gairebé plena, va començar dilluns a la nit ‘En un mar que s’evapora’, títol triat per Feliu Formosa per repassar la seva vida i obra poètica. En un taula a la dreta de l’escenari, s’hi van seure l’actriu Aina Sánchez, que feia d’entrevistadora, i l’actor Ferran Fauca, com a alter ego del poeta sense que els espectadors ho sabessin.
Ells dos van anar repassant la importància de la seva biografia en el desenvolupament de la seva experiència artística. Per aquest motiu, va recordar la infantessa i la joventut al barri de la Creu Alta a Sabadell, el seu període a Alemanya i la seva residència definitiva a Sant Andreu. En paral·lel al seu decurs vital, va referir-se, en l’àmbit teatral, al descobriment de Bertol Brecht i d’altres dramaturgs germànics, i en el camp de la poesia, als poetes que el van anar influenciant, entre ells Gabriel Ferrater, Agustí Bartra o Joan Vinyoli.
Mentrestant, a l’altra banda de l’escenari els hi acompanyaven el cantant Miquel Pujadó, amb la seva guitarra, Pep Minguell i Marta Angelat, que foren els primers encarregats de posar la veu als poemes de Feliu Formosa. A mesura que l’espectacle va anar avançant, van aparéixer altres rapsodes convidats bons amics del protagonista: Carme Sansa, Herman Bonnín, Enric Major i altres actors.
Entre tots ells van repassar els llibres ‘Albes breus a les mans’, ‘Llibre de les meditacions’ o ‘Raval’, poemes en prosa on evoca el món infantil; ‘Els Ponts’, un recull de haikús que eren completats en forma de tanka pel poeta i amic Joan Cases; ‘Cançoner’, especialment emocionant perquè l’absència de la seva primera esposa ho amara tot; ‘Llibre de viatges; ‘Semblança’; ‘Al Llarg de tota una impaciència’; ‘Impasse’ o ‘Cap claredat no dorm’ entre d’altres.
Fins que, per sorpresa, l’espectacle va donar un gir: espai i poesia es van convertir pel poder de la paraula i del teatre en una mateixa essència amb el llibre ‘Per Puck‘. Aquest personatge creat per Shakespeare va sorgir saltironejant alegrement explicant-nos a través d’aquest llibre de 28 poemes en prosa i vers el misteri del teatre, és a dir, la màgia que confon veritat i ficció i que en aquell mateix moment es va demostrar quan va fer la seva aparició en escena el veritable Feliu Formosa. Aleshores, el públic va comprendre que fins aquell moment un actor l’havia suplantat. Veritablement, va ser una sorpresa impactant que va deixar el públic bocabadat.
Sota l’efecte del sortilegi, sembla que la bellesa i la significació de les paraules van arribar al seu clímax per finalitzar la funció. La conjunció de la veritat física del poeta sobre l’escenari i la presència de la seva veu omplint el recinte teatral van esdevenir d’una força colpidora per deixar grabats d’una manera perenne en el record dels presents el missatge definitiu de la seva poesia: “Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema / i he sabut finalment que el poema mateix no té fi».
Col·laboració del text: Enric Vila
Fotografia: Lliurament de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural 2012 | Wikimedia Commons
