‘Mars del Carib’ és la la primera novel·la que va escriure Sergi Pons, nascut a Barcelona l’any 1979 i resident a Parets del Vallès. La seva arribada a la literatura va arribar després de descobrir la vida familiar i es va potenciar amb el naixement d’una filla. Aquesta nova situació li va proporcionar el repòs suficient per dedicar-se a l’escriptura, aposta que va reblar de manera decidida i definitiva a partir de 2012.
El primer fruit d’aquesta tasca va ser justament ‘Mars del Carib’ (2014), que va ser ben rebut per crítica i públic, i que li va donar impuls suficient per donar forma a una trilogia, completada amb ‘Dies de ratafia’ (2017) i ‘Mal bon pare’ (2020), i anomenada de Sant Andreu perquè l’autor, bon coneixedor de la zona, va trobar que era un paisatge adequat, barreja de característiques pròpies de gran ciutat i de poble.
Com indica el nom de la trilogia, el territori principal de les aventures dels protagonistes és Sant Andreu i, per tant, Mars del Carib no fa referència directa a cap contrada exòtica de l’altra banda de l’Atlàntic, sinó a un tuguri de mala mort on és possible fumar, emborratxar-se i drogar-se sense límits a gairebé qualsevol hora del dia o de la nit.
Així doncs, Sergi Pons centra la seva atenció en un grup de clients, joves marginals que tenen com a objectiu més important a la vida disposar de temps lliure i calers per anar penjats la major part de la seva existència i que fan de Mars del Carib, el seu paradís a la terra.
Entre ells destaca Blai Roca, el més espavilat de la colla; Nil Facundo, exaddicte al cavall i seductor de dones; en Colomer, un ésser violent i despietat; en Saurí, mig home i mig animal sense dignitat ni decència; el Farinetes, un pobre degenerat, i el propi amo del local, un tipus amb prou mala hòstia com per poder regentar el local amb pitjor reputació de Sant Andreu.
En els pocs moments de lucidesa, en Blai intenta mantenir-se mínimament dintre dels paràmetres de la normalitat integrant-se en la vida laboral. Lògicament, el xoc entre les normes laborals i la seva visió àcrata del món acaben en experiències desastroses que, per altra banda, han de servir al lector per entendre que subjau una crítica sobre els treballs precaris i altres aspectes de l’actual funcionament de la societat moderna.
Ara bé, no és qüestió de posar-se seriós, ni molt menys, ja que aquests episodis agafen sempre un biaix delirant, extravagant i divertit que poden recordar memorables fragments de les peripècies d’Ignatius J. Reilly, el protagonista d’’Una conxorxa d’enzes’, la famosa novel·la de John Kennedy Toole, i altres referències que el mateix Sergi Pons ha comentat, com John Fante i Pedro Juan Gutiérrez, autors d’una prosa directa i testimonial, i Pere Calders, mestre en trobar l’inverosímil enmig de la quotidianitat; tots ells agermanats per una tendència natural d’estil cap a la ironia i l’humor com a colofó de les anècdotes narrades.
La novel·la va resultar, i segueix sent, una bafarada d’aire nou, no solament pel fet de donar protagonisme a personatges inhabituals en el panorama de la narrativa catalana, sinó també per escriure amb un llenguatge i amb un ritme fresc i desimbolt, reflex de l’univers que retrata, i que també va cridar molt l’atenció en el moment de la seva publicació.
Resulta curiosa la coincidència que es pot establir entre l’andreuenc Ignasi Iglésias, que va pujar les famílies obreres als escenaris catalans, i Sergi Pons que, situa a Sant Andreu una novel·la que també dona entrada a personatges i qüestions que, com ell mateix va afirmar en una entrevista de 2014, ‘no acostumen a aparèixer a la literatura catalana”.
Fotografia: portada original de ‘Mars del Carib’ | Edicions de 1984
