Andreuenc comença un seguit d’articles repassant els canvis al districte directament relacionats amb els Jocs Olímpics del 92 amb un primer lliurament introductori.
L’estiu de 1992 es podria afirmar que Barcelona va esdevenir la Ciudad de los prodigios, parafrasejant el títol de la famosa novel·la d’Eduardo Mendoza, gràcies a l’èxit esportiu i organitzatiu dels Jocs Olímpics que, tal com va dir Joan Antoni Samaranch en la cerimònia de cloenda, havien estat ‘Els millors Jocs de la història’.
Especialment des del 25 de juliol fins al 9 d’agost, Barcelona va concentrar les mirades de tot el món per seguir les evolucions del genuí ‘Dream Team’ i de Carl Lewis i de molts altres equips i atletes, a part de la destacada participació de la selecció espanyola.
Però Barcelona feia molt de temps que havia perseguit aquest somni com va recordar l’Alcalde de la Ciutat, Pasqual Maragall, a la cerimònia d’obertura els XXV Jocs Olímpics de la era moderna, a Barcelona, esmentant l’Olimpíada Popular de 1936 i al President Lluís Companys.
De fet, la ciutat ja havia demanat per primera vegada el 1920 organitzar els Jocs Olímpics de 1924 de la mà d’algunes entitats esportives centenàries i demanaria desprès els de 1936 i els de 1940, organitzant alhora els Jocs Populars el 1936 com a resposta al règim nazi que els celebrava a Berlin.
L’alcalde Josep Maria Porcioles va demanar el 1965 les de 1972, però el president del COE, el falangista Jose Maria Elola-.Olaso, va canviar sense donar explicacions la candidatura de Barcelona per la de Madrid.
El primer alcalde democràtic, Narcís Serra, el 1980 va llançar la idea, encarregant a Romà Cuyàs verificar la possibilitat, el novembre de 1982 es creava la oficina olímpica amb l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i la Cambra de Comerç de Barcelona, que treballaria arreu del món i durant quatre anys, posicionant la ciutat com a la millor candidata, davant de París, la rival més dura, però també de Brisbane, Belgrad, Birmingham i Amsterdam.
Cal recordar que l’esdeveniment internacional més important de les darreres dècades a la ciutat el va aconseguir el bisbe de Barcelona Gregorio Modrego Casaus que, saltant-se moltes vegades jerarquies i parers de Madrid, va organitzar amb gran èxit el 1952 el XXXV Congrés Eucarístic Internacional.
Amb pocs recursos però un gran compromís, Barcelona es va lliurar al Congrés com va passar el 1992 a major escala demostrant la capacitat dels Catalans quan saben que el món els mira, i que si és un èxit en formarem part, es compartirà amb els que se l’anotaran, però que si fracassa tota la culpa quedarà a casa.
Amb aquesta responsabilitat afegida, la preparació dels Jocs tan llargament desitjats va comportar que la ciutat que s’havia de convertir durant 15 dies en la capital del món amb la flama de l’Olimp cremant a Montjuic havia de transformar de dalt a baix o construir en sis anys instal·lacions esportives, infraestructures viàries i altres.
Com es va viure aquest procés a Sant Andreu? Quines conseqüències directes va representar pel veïnat del districte? De tot aquell foc, quines cendres ens en queden? Ho repassarem al llarg de l’estiu.
Redacció: Joan Pallarès i Jesús Manzano.
Foto de portada: Aurigues olímpics, de Pau Gargallo a Can Dragó | wikipedia.com
Vídeos: programa de TV3 en el 20è aniversari dels Jocs de Barcelona / reportatge del Congrés Eucarístic de la Filmoteca Española / reportatge Barcelona: 1986-1992. Transformació d’una ciutat olímpica.
