El Canòdrom: espai, temps i arquitectura

El Canòdrom de la Meridiana, obra d’Antoni Bonet Castellana i de Josep Puig Torné (1962-1963) és un edifici que ha restat invariable durant més de 52 anys, tot i el canvi d’ús i els importants canvis socials. I encara avui en dia és un exemple de modernitat.

Com deia Sigfried Giedion, l’arquitectura és el reflex de la societat del moment (“Espai, temps i arquitectura”, Editorial Reverté). I l’edifici del Canòdrom és una mostra d’això. Ens demostra com en una època complicada, com eren els anys 60, encara hi havia moments per a la il·lusió i l’esperança. I com l’arquitectura ens permetia fugir de la foscor i abraçar la lleugeresa i la llum. Ni que fos encara metafòricament.

En aquests moments l’edifici ha recuperat aquesta esperança, després de tornar a obrir al públic el passat dia 1 de febrer. I ho ha fet després de 10 anys tancat i amb un núvol d’incertesa al voltant del seu futur. A dia d’avui torna a ser un espai en actiu i obert al barri. Aquest mateix cap de setmana els veïns i veïnes del districte han pogut veure de prop el Canòdrom en la jornada de portes obertes del nou Parc de Recerca Creativa. Els assistents han pogut gaudir de visites guiades i de demostracions de diversos projectes que es duen a terme en aquest espai remodelat, en el qual ja treballen onze companyies.

Una nova etapa que també servirà per programar esdeveniments a l’entorn d’aquest espai, com ara algunes activitats de les Festes de la Mercè, el festival de jocs DAU o accions per acostar les noves tecnologies i la ciència a la ciutadania.

Antoni Bonet Castellana (1913-1989)

Antoni Bonet Castellana va néixer a Barcelona, on va estudiar arquitectura entre el 1929 i el 1936. A partir de 1932 ingressa a l’estudi de Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé on va treballar en projectes com la Joiera Roca, les cases del Garraf o al Pla Macià. Aquí va rebre la seva primera formació en l’arquitectura racionalista. El 1933 assisteix al IV Congrès Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM) a bord del Patris II, un vaixell que va realitzar la ruta entre Atenes i Marsella. Un viatge metafòricament parlant des del passat, amb l’origen de l’arquitectura, fins al futur. En aquest coneix personatges tant influents com Alvar Aalto, Fernand Léger, Le Corbusier o el mateix Sigfried Giedion, que hem citat anteriorment. Això el va fer entrar dins del món de l’arquitectura racionalista i va sentar les bases de la seva arquitectura. Tot i així, Bonet Castellana era un arquitecte amb una gran capacitat per reinventar-se a cada projecte i experimentar noves formes i materials. El 1934 ingressa al Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) i el 1936, just després d’acabar la carrera marxa a París per ingressar a l’estudi de Le Corbusier. Al mateix temps col·labora en la construcció del Pavelló de la República per a l’Exposició Internacional de París de 1937.

El 1938 decideix marxar de París en direcció a Rio de la Plata en busca de noves experiències i de poder desenvolupar la professió, en una època molt complexa a Europa. Allà va viure a Buenos Aires (Argentina) i a Punta del Este (Uruguai) fins el 1963, moment en que va tornar a Barcelona finalment. Durant aquesta època va construir una gran quantitat d’edificis, entre els que podem destacar la Casa Danieri (1943), la casa de Rafael Alberti anomenada “La Gallarda” (1945) o el projecte urbanístic de Barrio Sur a Buenos Aires (1956).

La seva obra és molt extensa i no puc fer res més que elogiar-la. D’entre totes en destacaria personalment, la Ricarda (1949-1962) una joia arquitectònica situada al Prat de Llobregat, l’Edifici Mediterráneo (1960, Barcelona), la Torre Urquinaona (1971) o l’edifici del Tribunal Constitucional de Madrid (1981), obra del mateix arquitecte del Canòdrom i que sovint veiem als mitjans de comunicació.

L’edifici (1962-1963)

L’edifici del Canòdrom es va construir entre el 1962 i el 1963, i va rebre la màxima distinció a nivell nacional, el premi FAD d’Arquitectura, l’any 1963. I realment no és per a menys. Organitzat en 2 plantes i amb unes extenses grades destaca per la forma parabòlica en planta i la seva lleugera estructura. Aquesta resol la coberta d’una forma sorprenent, i és que únicament es suporta a partir d’un pilar situat al centre. Per garantir la seva estabilitat situa un contrapès a la part frontal, amb un seguit de lames que controlen la llum i la tamisen. A la part posterior, un tensor lliga la coberta amb el forjat de la planta primera. La coberta queda arriostrada per unes corretges de forma triangular que connecten tots els pòrtics.

En definitiva, l’edifici ens mostra la gran habilitat de Bonet per posar en relació la façana, l’estructura, l’ús i la ciutat. Arquitectura feta amb majúscules.

Arquitectura i ús: O el problema de les sabates a mida

El Canòdrom ens permet pensar al voltant de l’ús dels edificis i la seva capacitat a ser reutilitzats. Aquest va mantenir la seva activitat fins el 2006, any en què es van deixar de fer curses de gossos. A partir d’aquí van començar les especulacions i debats sobre el nou ús que se li volia donar.

Al ser un edifici protegit s’havia de mantenir com un gran contenidor, però dotar-lo d’un nou ús que el fes un catalitzador de la urbanitat del barri i que satisfés les seves necessitats. El fet determinant de l’edifici, i que ha complicat tant aquesta elecció, és que aquest és com una sabata feta a mida. Es tracta d’un edifici pensat i projectat per satisfer les necessitats d’un canòdrom, i per aquest motiu té una proporció molt allargada i amb una gran quantitat d’espais exteriors. Condicionant que no permet encabir-hi qualsevol ús.

Durant aquests anys, l’Ajuntament de Barcelona ha actuat com el príncep de la Ventafocs, i ha tractat de buscar uns nous usos als que els hi encaixi aquesta sabata.

El primer ús que es va buscar va ser la creació d’un centre artístic vinculat al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). La idea era dotar-lo d’un espai expositiu i de diverses zones de creació per a artistes. Això va aixecar un intens debat, tant a nivell institucional com a peu de carrer. Molts veïns no entenien la construcció d’aquest centre artístic en un barri que reclama equipaments des de fa dècades. I molts plantejaven la conversió en un centre esportiu, aprofitant la zona de les grades, o inclús en biblioteca.

Per si faltava més polèmica al voltant del Canòdrom, l’any 2009, sense tenir el centre enllestit i sense un full de ruta clar, es va designar a Moritz Kung com a director per mitjà d’un concurs públic. Això per a molts va passar desapercebut, fins que l’any 2012 es va aixecar una gran polseguera en saber-se que va estar cobrant 5500 euros mensuals per dirigir un centre que encara no existia. Aquell mateix any i després de l’oposició de molts veïns i de declaracions polítiques creuades entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat es va decidir descartar aquesta opció i buscar un nou futur per al Canòdrom.

En aquell moment la gestió de l’edifici va passar a mans de Barcelona Activa, que va convocar un concurs on va resultar guanyadora l’empresa Incubio, que és la que gestiona actualment el centre i que ha permès que el Canòdrom tornés a obrir les portes el passat dia 1 de febrer. Actualment funciona com a Parc de Recerca Creativa, un viver per a empreses del sector de les noves tecnologies i les aplicacions mòbils.

Conclusions

L’experiència del Canòdrom ens permet reflexionar sobre la obsolescència dels edificis, i observar que sovint la vida d’aquests és més llarga que l’ús per al que van ser dissenyats. I que la seva forma i característiques són uns grans condicionants a l’hora d’encabir-hi un nou ús.

Actualment hem trobat una princesa a la que li encaixa la sabata de vidre, ara només el temps ens dirà si aquesta és la Ventafocs – si és que aquesta existeix- o encara haurem de seguir buscant. Mentrestant, l’edifici de Bonet restarà invariable al temps, a l’espai i a l’arquitectura.

Fotografia: Façana principal del Canòdrom de la Meridiana | Pablo Puyuelo