Dilluns 15 de febrer a les deu del vespre, moria a l’Hospital de Manresa, on estava ingressat per COVID19, com ho està la seva esposa, Teresa, Joan Anton Sauqué i Gallarda, de 83 anys, nascut al final de la guerra civil. Actiu fins als darrers anys, abans de l’epidèmia ja passava llargues temporades a la seva finca de Castellcir.
Sauqué era d’aquelles poques persones que ens resten que, tant per la branca paterna com per els Gallarda materns, remuntaven en generacions el seu origen andreuenc de pagesos i menestrals, terratinents d’abstracció carlina, de la Lliga o algun monàrquic.
Fill d’un metge, va anar als Padres i desprès seria president dels ex alumnes de Manyanet, com desprès passaria per l’Escolania de Montserrat i presidiria també també els antics escolans entre 1949 i 1952.
Tant d’una escola com de l’altre en seria un incondicional: als Padres se’l podia trobar habitualment a la missa de quarts de vuit del matí fins fa tres o quatre anys, quan diverses operacions el van obligar a deixar la moto, amb la qual i a la vuitantena encara anava a judicis i actes; de Montserrat havia dit moltes vegades que havia après l’amor a Catalunya gràcies al propi Abat Escarrè i que aquest no era incompatible en estimar a Espanya.
Cursaria la carrera d’advocat a la Universitat de Barcelona a finals de la dècada dels cinquanta i a primers del seixanta es llicencià treballant de passant d’un advocat barceloní membre del Consell Privat de Don Joan de Borbó.
Casat, amb 27 anys i dos fills, una mica indignat perquè mai el Districte de Sant Andreu havia tingut un regidor local i que sempre la Tinença d’Alcaldia de la Plaça Orfila l’ocupava un foraster, va encarregar un estudi de màrqueting que li donà com a resultat ser abastament conegut per un alt percentatge dels veïns.
Aprofitant les eleccions que aquella “Democràcia orgànica”, que permetia el vot directe dels caps de família, a les institucions mitjançant l’anomenat “tércio familiar”, es va presentar i resultaria elegit a finals de 1966, romanent en el càrrec fins el 1973.
Joan Anton Sauqué, que treballava d’advocat en una Companyia d’Assegurances al matí i de passant d’un advocat a les tardes, va deixar la feina de tarda per poder estar al despatx i al càrrec que ocupava, en un districte que llavors incloïa l’actual Sant Andreu i el de Nou Barris.
Era una època d’intens creixement. Durant el seu període de Tinent d’Alcalde del Districte IX, es van inaugurar diversos mercats i també escoles. Els nuclis de barraques de La Perona, Verdum, Canyelles, la Trinitat Nova i Vallbona Torrebaró eren un maldecap constant, i el Pla Metropolità de 1953 era un obstacle que estava en revisió constant.
Un dels maldecaps més importants i impopulars que va haver d’afrontar durant el seu mandat, va ser el 1969, quan amb l’obertura d’Onze de Setembre, La Rambla de Sant Andreu va convertir-se en una via ràpida, fet que emanava del pla general, però que ell, com a resident a Sant Andreu i tinent d’alcalde del Districte, va haver de donar la cara dia a dia.
Sovint es solia defensar indicant que no es pot jutjar tot el passat amb ulls d’avui, que l’èxit social del treballador en temps del president Macià era la caseta i l’hortet, i en aquella època era l’automòbil propi i no es veia més enllà.
També li semblava un gran encert la partició de l’antic Districte en els dos actuals, de Sant Andreu i Nou Barris, i considerava que la separació a causa de la Meridiana, no era deguda al trànsit actual, sinó al pla d’enllaços ferroviaris de 1932.
Home de bon caràcter i amb sentit de l’humor, amant de les tradicions, sempre amatent al seu barri, des d’Andreuenc transmetem als seus fills i néts el condol de la redacció, alhora que desitgem una ràpida recuperació a Teresa, la seva esposa, una persona que sempre li va fer costat, alhora que compromesa en iniciatives contra la desigualtat social i a favor dels marginats.
Fotografia: Joan Anton Sauqué amb la moto que feia servir els darrers anys | Joan Pallarès
