El proper 27 de febrer s’escaurà el centenari del naixement, a Caldes de Montbui, de l’enginyer i empresari Pere Duran i Farell, un català destacat per gestionar el sosteniment i l’aixecament industrial del país al segle XXè, d’idees clares, honestes i avançades, que vetllà per assolir una infraestructura industrial de la qual encara en som totalment hereus i usuaris.
Pere Duran, Caldes de Montbui, 27 de febrer de 1921 a Caldes era fill de Josep Maria Duran i Girbau, perit agrícola i terratinent, amb casa pairal a Can Duran al veí municipi de Palau-Solitar i Plegamans, i amb arrels i masia a Can Paxau, a Sentmenat i a l’Ametlla del Vallès. Allà a Can Duran de Palau moriria l’agost de 1966 la seva mare Dolors Farell i Mas, filla de Barcelona, i el seu pare, Josep Maria, el març de 1968, als 83 anys, sent ambdós enterrats al cementiri de Palau, al panteó familiar.
El matrimoni entre Josep Maria Duran i Dolors Farell va tenir tres fills, Pere, Magda i Montserrat. Josep Maria, propietari rural, afí en els anys trenta al que seria la Unió Democràtica. va ser pioner de moltes innovacions agrícoles en aquells anys de mecanització del camp.
Pere Duran i Farell estudiaria als Escolapis de Caldes entre 1927 i 1931 i continuaria als de Sabadell (1932-1936). L’esclat de la guerra el juliol de 1936 coincidiria en una acampada amb els escolapis sabadellencs al Pla de la Calma. La família Duran, propietària de terres, hagué d’amagar-se a Barcelona per no patir les arbitrarietats dels exaltats i la persecució a que foren sotmesos els qui no militaven en el nou ordre imposat.
A Barcelona no es va resignar en viure tancat, va matricular-se a un curs de practicant mèdic a l’Hospital Clínic i l’enviaren a fer les pràctiques a la fàbrica de guerra que llavors s’havia convertit La Maquinista Terrestre y Marítima, aniria a la factoria antiga de La Barceloneta, al dispensari, on per veïnatge va haver d’atendre nombroses vegades a les víctimes dels bombardeigs de l’aviació feixista.
Aquest seria el seu primer contacte amb La Maquinista Terrestre y Marítima, d’adolescent i en plena guerra, però n’adquirí prou coneixement, que veurem com de útil seria per a ell i per a l’empresa dècades desprès. La guerra acabà just quan l’exèrcit de la República iniciava la mobilització de la seva lleva, quan aquells que havien nascut dos mesos abans que ell ja eren al front.
Acabà el batxillerat i marxà a Madrid a estudiar Enginyer de Camins, Canals i Ports, únic lloc on fins 1973 s’impartia la carrera. Allà treballaria de torner en un taller, desprès fent classes, o col·laborant en els Servei d’Estudis del Banco Urquijo, que desprès marcaria la seva vida, però sempre vivint en una pensió modesta, mantenint-se perquè tot i que de família benestant, acabaven de sortir de una guerra , els temps no eren abundosos i havia estat educat en la cultura de l’esforç, d’altra manera potser s’hauria acomodat a una carrera molt més fàcil i sense sortir de Barcelona.
Llicenciat el 1947, arribaria a obtenir el Doctorat en Enginyeria, i guanyant menys com a enginyer que d’estudiant, va retornar a Catalunya el 1948 quan en un temps de pertinaz sequia com deia la premsa de l’època, amb continuades restriccions de l’energia elèctrica que aturaven la industria, el jove Duran de 27 anys va lliurar-se als estudis de pluja artificial, per els qual estaria en les centrals elèctriques pirenaiques i el 24 d’abril de 1948, amb un avió Heinkel 111 de l’exèrcit, bombardejà neu carbònica sobre Barcelona, provocant una pètita pluja. Aquests fets i en un règim reclòs i aïllat, en una població carregada de penúria, van tenir cert ressò, arribant fins al propi Dictador.
Casat el 1948 amb Montserrat Vall-llosera i Vilaplana, filla de Isidre Vall-llosera i Closa, de família originària de Manresa; el matrimoni va tenir sis fills Montserrat, Pere, Jordi, Anna, Elisabeth, Marta). Montserrat Vall-llosera, sempre ha estat, com a esposa i viuda, una dona senzilla i discreta com ho era Pere Duran, qui tot i que exposat al mirall públic per la seva activitat i projecció, sempre va procurar mantenir apartada la seva vida privada i familiar de la curiositat social.
Contra pronòstic, va ser el primer enginyer llicenciat que no va accedir a l’administració, sinó que va aconseguir una feina en l‘empresa privada, en aquest cas l’esmentat Banco Urquijo, fundat a Madrid el 1870 que va acabar dins del Banc de Sabadell.
Eren a primers del cinquanta, quan la generació de Pere Duran arribava amb força, una generació de persones que els anys seixanta i setanta foren els pilars socials, una generació que ha passat a la història com molt grisa, però que a Catalunya ha donat homes prou clarividents i que han brillat arreu, com Fabià Estapé, Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí o Joan Sardà.
Eren persones que no s’estaven de dir i de treballar perquè el país tingués unes estructures sòlides que permetessin el progrés industrial i econòmic del país, enfrontant-se en la mesura que ho permetien els mitjans i les forces, contra els encaterinades veus triomfalistes de l’autocràcia franquista que no hi veia més enllà, no cansant-se mai d’indicar com n’eren d’obsoletes les bases del nostre teixit industrial i econòmic.
Al Banco Urquijo en poc temps va convertir-se en el seu puntal a Catalunya i se li encarregaren diverses feines a empreses on el banc hi era present, com a la Hidroelèctrica de Catalunya, que el 1946 s’havia creat per administrar els actius elèctrics de Catalana de Gas y Electricidad, o La Maquinista Terrestre y Marítima, fundada a la Barceloneta el 1845 sobre una fusió d’indústries nascudes des de 1838, amb factoria des de 1917 a Sant Andreu de Palomar.
El 1960, en plena guerra d’independència, va viatjar a Algèria, plantejant a través de la Associació Euroafricana de la Mineria i la Industria la possibilitat de portar gas fins a Catalunya que, si en un principi semblava una quimera, la cosa s’assolí a partir de 1962, bo i independent Algèria de França, quan acordà amb el seu govern promoure la xarxa de gasificació, el que és coneix com el Gasoducte Pere Duran Farell.
Aquest conducte comença a Hassi R’Mel, en ple Desert del Sahara, a Algèria, travessa Marroc i l’estret de Gibraltar arribant el gas a Catalunya a través d’Espanya i d’aquí cap a Europa. La infraestructura va ser acabada el 1996 i porta un quart de segle bombejant milers de litres de gas diàriament amb motors Airbus, a través de més de mil tres cents quilòmetres, quaranta cinc d’ells sota el Mediterrani.
Algèria i el Sahara no només el van atraure professionalment, sinò que ell i la seva esposa es convertirien en uns enamorats del desert. També s’apassionà per l’egiptologia i l’arqueologia, i pernoctar al mig del desert, viure la seva immensitat i solitud va ser una de les seves debilitats.
Al 1963 va anar per primera vegada al Japó, on a part de l’afició als bonsais, dels quals seria pioner a Catalunya i acabaria anys desprès, als vuitanta, fundant l’Associació Catalana d’Amics del Bonsai, prendria bona nota de un país en vies de progrés i camí de situar-se al capdavant de la industria mundial.
Al retorn va promoure Gas Natural SA gasística i Hifrensa (Hispano Francesa de Energia Nuclear SA), promotora de la primera central nuclear, a Vandellós, intentant crear un gran holding empresarial català, Corporació Industrial Catalana, que el 1973 Enagas li expropià la distribució de gas, truncant-lo. Tampoc va ser aliè al grup promotor de les primeres autopistes a Catalunya ni a d’altres moltes promocions.
Català de soca-rel, alguna vegada afirmaria, molt finament i en uns temps, que Catalunya era la seva segona religió; pioner en tantes coses, a finals del franquisme el Pedro Duran de la premsa es va convertir habitualment en Pere Duran.
Des de 1963 i fins el 1972 Duran va ser President de La Maquinista Terrestre y Marítima,SA, etapa durant la qual va acabar de desmantellar la planta de la Barceloneta, ja inservible, i acabant el procés quan el 1966 cessà allà tota activitat, tancant on havia nascut el 1855 fruit de una fusió de tallers que venien de 1838, però en canvi els terrenys que ocupava l’antiga factoria no van ser venuts de immediat conservant un actiu patrimonial molt útil en el futur. Per aquest motiu, tota la producció es va centrar a la factoria de Sant Andreu de Palomar, fent-la créixer encara més.
Eren temps d’expansió i, ell que va estar dècades davant de l’empresa i en ple franquisme, el 1967 no va tenir cap mania en negociar amb les llavors il·legals Comissions Obreres, prenent-les com a interlocutores sindicals per damunt de l’oficial del règim, fet que va reconèixer obertament i pública en una conferència, La Maquinista en època del ministre d’indústria José María López de Letona, enginyer com ell de dues promocions posteriors i ministre durant els anys setanta.
L’actuació de Duran enfrontant-se al també ministre i totpoderós Juan Antonio Suanzes, salvaria La Maquinista del tancament de l’empresa que havia estat decidit per les autoritats d’indústria. Tot plegat i entre moltes gestions de Duran, destaca la feta personalment davant Franco, de la qual es diu que explicant-li l’origen centenari de La Maquinista, el seu valor social, la importància per a les famílies dels treballadors, sempre admeten que no era el model a seguir, però que la història l’havia fet així i així havia fet créixer el país durant més d’un segle va tenir el seu efecte.
Potser la lliçó del que explicava al Dictador en la freda sala de El Pardo, l’havia escoltat Duran de llavis d’algun treballador en la farmaciola, en una tranquil·la tarda al Dispensari de La Maquinista a la Guerra Civil.
Es diu que en el primer consell de ministres que López de Letona va treure el tema, el propi Franco li va fer desar, dient-li que ell personalment del tancament ni en volia sentir parlar i que busqués altres formes de tirar endavant.
També passaria pels consells d’administració de RENFE, Banco Urquijo, Banco Hispano Americano, Iberdrola, Shell Española, Hidroelectrica Española, Hifrensa, Tèxtil Celrà, i d’altres, i en cada canvi de govern apareixia el seu nom, però va tenir la suficient astúcia per a deslliurar-se d’allò que ni volia ni li plaïa.
Apassionat per l’Arqueologia, Duran, entre gener de 1978 i febrer de 1981, finançaria quatre campanyes arqueològiques a Sudan i a l’Alta Núbia, i llavors naixeria la Fundació Privada Duran Vall-llosera que recull el llegat, però sobretot les excavacions a Granada on el 1971 en uns terrenys de la seva propietat va aparèixer un santuari Ibèric i necròpolis de primera magnitud i l’anomenada Dama de Baza, obra mestra i singular. El terrenys els regalaria la família Duran a la població, mentre que l’escultura ell l’havia lliurat a l’estat el 1972.
Home molt inquiet, les poques estones a la seva casa de Premià, encara conreava el jardí. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1982, i la d’Isabel la Catòlica el 1998, tingué moltes altres, ocupant els càrrecs de president del Holding d’Empreses de Gran Natural entre 1992 i 1997, presidí el Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya entre 1991 i 1993, encarregant-li l’alcalde Maragall la reforma profunda de la institució, i va ser membre del Club de Roma, una prestigiosa associació internacional de personalitats científiques, econòmiques i polítiques amb caps d’estat en funcions o antics, que discuteix sobre els principals problemes que afecten el futur de la humanitat.
En política, ell que evità ministeris i càrrecs institucionals com també integrar-se a cap partit en els moments de la Transició, no va ser aliè a l’entesa i als pactes entre la Generalitat de Jordi Pujol i els governs espanyols de Felipe González primer i de Jose Maria Aznar desprès.
Moria el 1999, als 78 anys, quan fent una vida totalment activa, havia viatjat a Madrid al lliurament del Premi Juan Lladó que concedeix la Fundación Ortega y Gasset i va patir una embòlia. Era dimarts i bo i estabilitzat va ser portat a Barcelona on va morir en una clínica el diumenge 11 de juliol, a les dues del migdia. Senzill i discret com era ni va tenir gran cerimònia ni esqueles als diaris. Va ser incinerat en la intimitat i la família anunciaria després, discretament, una missa de comiat. La seva voluntat va ser que les seves cendres reposessin al desert que tant li plaïa.
L’any següent la Universitat Politècnica de Catalunya va instituir un premi a la excel·lència en la recerca, que porta el seu nom, i el 2012 l’Ajuntament de Barcelona li va dedicar el nom d’un carrer, discret, sense veïns ni pas rodat, ran del Palau de Pedralbes.
Fotografia de portada: retrat de Pere Duran i Farell | UPCommoms
Primera fotografia interior: aspecte general de la factoria | Eltramvia48.blogspot.com
Segona fotografia interior: aspecte general de la factoria als seixanta | Barcelona memory
