L’estació d’autobusos La Sagrera-Meridiana, un greu problema d’imatge i servei sense resoldre

L’anunci imminent de l’inici de les obres a la Ronda de la Universitat ha estat ben acollida per a molts, mentre que a d’altres els preocupa. Veritablement, el vial s’havia convertit en una estació d’autobusos urbana, a cel obert, sense infraestructures ni serveis, però el fet és que permetien que el passatger arribés fins al cor de la ciutat, fins al punt més cèntric possible, una cosa que ara, amb l’eixamplament de les voreres, serà impossible de mantenir i la pròpia premsa ho destacava amb el propòsit, potser, de foragitar les parades d’allà i fer-les anar a la perifèria.

Les parades de cotxes de línia a la zona és tant antiga com els auto òmnibus que deien fa cent anys, en els inicis de l’automoció al transport col·lectiu de passatgers per carretera, quan el pagès venia a la ciutat i baixava del vehicle a tocar de la plaça de Catalunya.

No hi ha dubte que amb la decisió es podria estar davant d’un efecte papallona, ja que resulta opinable si la mesura afavoreix que la gent de comarques properes decideixi utilitzar el vehicle privat per accedir a la ciutat si comprova que l’autobús no el deixa al centre neuràlgic de la xarxa urbana de comunicacions com passava fins ara.

És ben cert que el concepte de transport públic és ben diferent entre la gent de fora de Barcelona, fins i tot en la mateixa àrea metropolitana, i els que viuen en el centre, en el rovell de l’ou, ni que sigui en barris marginals, en aquells en que el franquisme en deia suburbis, una paraula perduda en el lèxic i prou real encara i que no estan tant ben comunicats.

Mentre que al veí de Caldes, Ripollet o Viladecans li sembla normal esperar un quart o mitja hora un bus –no diguem el de Gandesa o Tremp que es conforma amb un al matí i un a la tarda–, el poc sofert veí de l’Eixample o el Congrés, pensa que és una eternitat romandre set minuts a la parada. Els uns planifiquen el seu recorregut supeditant-se al transport públic i els altres pretenen tenir-lo a la carta, per això aconsella, assenyadament, l’Ajuntament: que planifiquem el transport i la mobilitat, cosa que podria ser més fàcil si les aplicacions i dispositius de mòbil de transports metropolitans donessin una informació més fiable en tot moment.

Però tornant a l’efecte papallona esmentat o, en aquest cas ni a papallona arriba, sinó en un simple rebot, a un Principi d’Arquímedes, s’ha de pensar que segons aquests principi físic quan un got és ple, l’aigua vessa.

És a dir, la reflexió ara és determinar on aniran a parar les línies de bus interurbanes que acabaven a la Ronda de la Universitat? Bé, de fet, les mateixes notes de premsa ho apuntaven, les que entren pel sud, no passaran més enllà de la plaça d’Espanya; les de la costa nord, de la Plaça de les Glòries Catalanes; i les del Nord i Oest, que accedeixen per Meridiana,… a la Sagrera.

I en aquest cas és quan es veu que la vorera de la Meridiana, entre Felip II i Garcilaso, no mereix la dignificació de la Ronda de la Universitat. Aquí les cues i les concentracions de persones esperant l’autobús a la vorera no tenen el mateix inconvenient que allà, ni els veïns mereixen l’atenció dels edils donant una imatge tercermundista en una estació per on arriben i surten de la ciutat milers de viatgers cada dia sense serveis, ni bancs per seure ni aixopluc del sol, la pluja, el fred o el vent.

Tampoc no disposa de cap punt d’informació i, per a acabar-ho d’adobar, el gran intercanviador subterrani, als seus peus, va ser construït amb la decisió política de no instal·lar ni un banc, ni una cadira, per evitar que pogués ser un recer dels sense llar.

Equilibrar un territori és molt difícil, cap ciutat és homogènia i potser en la diversitat rau la personalitat. Totes les grans ciutats del món no només vetllen per els seus veïns, sinó per els qui n’entren i surten, més encara si tenen vocació de ser capdavanteres en el món.

Ara per ara, en posar els peus a Barcelona i fer-ho a l’actual Estació d’Autobús de la Meridiana, hom no s’emporta el que es pot dir una grata impressió, més be s’arronsa d’espatlles, arqueja les celles i es pregunta: on m’he fotut?.

Fotografia: el desvalgut aspecte de l’estació d’autobusos La Sagrera-Meridiana | Joan Pallarès