Els veïns i veïnes dels barris de La Sagrera i Sant Andreu s’han anat assabentant al llarg del dia de la mort esdevinguda avui de Núria Gispert i Feliu amb la qual, pel seu activisme relacionat amb les causes socials, de ben segur que és coneguda per molta gent del veïnat.
Nascuda a La Sagrera, a la casa modernista que va edificar el seu avi, metge, al carrer Gran de la Sagrera, actual 169, i filla del també metge Bonaventura Gispert, ambdós una institució a La Sagrera, en casar-se va anar a viure a pocs metres, al carrer de Neopàtria, tocant la Rambla de Sant Andreu, on el seu marit, Enric Vidal, tenia la consulta de metge, un metge de cinc generacions andreuenques i sagrerenques, que va morir el desembre de 2017.
Nascuda el 6 de juny de 1936 va passar la guerra a una masia al Vallès i retornà amb la família a La Sagrera el 1939. Compromesa socialment de molt jove, feia de mestre a Montjuic, a Can Túnis, a suburbis de barraques amb el compromís cristià per endavant participant en la fundació de l’Associació de Veïns de Sant Andreu, el Club Natació Sant Andreu, lligada a les AMPA de l’Escola Mare de Deu dels Àngels de La Sagrera i de Jesús Maria i Josep de Sant Andreu, militant del PSUC, i un llarg etcètera que resultaria impossible detallar.
Regidora pel PSUC primer i desprès per el PSC entre 1979 i 1995, engegaria els centres cívics durant el mandat de l’Alcalde Narcís Serra. En marxar de l’Ajuntament seria cridada a participar en el Concili de la Tarraconense organitzat per l’església catalana, sent entre 1998 i 2004 presidenta de Càritas Diocesana a Catalunya i desprès, entre 2002 i 2004, de l’estatal a Madrid, compaginant ambdós càrrecs.
A partir del 2004, va continuar col·laborant i participant en diverses fundacions solidàries d’església o laiques sempre amb un caràcter jovial i afable, molt accessible a tothom i sense perdre el contacte amb els seus barris participant en alguns actes fins a temps molt recent, fins i tot iniciant alguna polèmica puntual com quan va defensar en una carta pública el Cardenal de Barcelona.
Creu de Sant Jordi el 2002, Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya el 2013, pregonera de la Festa de la Mercè el 2014, fins al darrer moment ha estat al costat dels febles, sent solidària i sensible a qualsevol tema social, amb un punt de vista i una clarividència sovint sorprenent per com simplificava els problemes.
També va ser col·laboradora de Ràdio Estel i de Catalunya Cristiana, ja que era una gran conversadora plena d’anècdotes, en algun cas tristes com un parell relacionades amb l’emissora: la seva caiguda a les escales del metro, quan ella i jo sortíem plegats d’una tertúlia matinal i retornàvem a Sant Andreu; i la seva telefonada al mòbil comunicant-me la mort del seu marit, amb el qual m’unia una bona amistat, just al portal de Ràdio Estel quan anava a participar en una tertúlia.
La darrera vegada que ens vàrem veure va ser abans del confinament, a la Parròquia de Sant Josep Manyanet, acompanyada del seu fill. Descansi en Pau, avui sentim el dolor de la seva mort i transmetem el consol a fills, filla i néts, que poden estar ben orgullosos del seu legat.
Fotografia: Núria Gispert amb l’autor de l’article en una xerrada a la Barraca el 2015 | arxiu Joan Pallarès
