La Trinitat Vella comença a acomiadar-se del Pare Manel

La inesperada mort d’una de les persones més estimades i admirades de la Trinitat Vella va commocionar ahir la majoria del veïnat del barri més al nord del districte de Sant Andreu. Les mostres de condol es van anar expressant fonamentalment a les xarxes socials i als comentaris a peu de carrer entre amics i coneguts, sobretot a la parròquia de la Santíssima Trinitat i voltants.

Ahir mateix es va convocar també una trobada a les 21h a la plaça de la Trinitat per guardar un minut de silenci com a mostra d’homenatge i respecte per la pèrdua d’una persona que tant va treballar per a les famílies del barri des de la seva vocació religiosa.

Però la gran cita que el veïnat espera per realitzar un comiat més formal és la cerimònia religiosa, de momento sense concretar, on tothom que sent un agraïment cap a la seva persona hi pugui assistir a la parròquia del barri des d’on va irradiar la seva entranyable personalitat a través de tants casaments, comunions, batejos i altres oficis religiosos, a més de la base d’operacions de la seva tasca pastoral.

Ahir Andreuenc, ja va incorporar a l’article que es feia ressó de la seva mort un seguit de comentaris de Facebook on quedava palès el reconeixement per part dels veins de la tasca deaenvolupada.

Avui Andeuenc ofereix dos testimonis periodístics del districte que poden ajudar a copsar més profundament el carisma de la seva figura.

Primerament, l’entrevista concedida a Andreuenc i publicada durant el juliol de l’any 2016, realitzada pels companys Míriam G. Mesa i Xavier Lapuente. Ells van tenir l’oportunitat de mantenir una llarga conversa amb el mossèn, fins al punt que es va haver de dividir en dos parts degut a la quantitat de comentaris i experiències interessants que podia compartir una persona de les seves excepcionals característiques.

Es pot visualitzar en aquests enllaços: entrevista al pare Manel (primera part) i entrevista al pare Manel (segona part).

A continuació, Andreuenc reprodueix íntegra l’entrevista que Joan Pallarès va publicar a Sport9 el 30 de març de 2017:

Mossèn Manuel Pousa Engroñat, el Pare Manel, va néixer circumstancialment a Granada el 1945. Criat a Barcelona, de on era la família, va ser ordenat capellà el 1975, havent exercit sempre l’arxiprestat de La Trinitat-Roquetes, amb un peu a Sant Andreu i l’altre a Nou Barris, els seus barris: Les Roquetes, Verdum, Santa Engràcia, Trinitat Nova i Trinitat Vella, Ciutat Meridiana, Torre Baró o Vallbona, els més al nord de Barcelona, els més deixats, sinó de la mà de Déu, sí de l’administració.

Tots aquests llocs esmentats, en principi, no haurien d’afavorir gens que es convertís en un capellà conegut, un prevere mediàtic, i amb tot, ell i la seva obra ho són.

Antic corredor de marató, té un fons considerable per a les trajectòries llargues, per les curtes es desplaça en moto i si és conegut no és per la vida parroquial, sinó per la seva feina a les presons, amb els marginats, acollint gent i, sobretot, fent que els fills dels desnonats de la fortuna puguin tenir prou oportunitats per a agafar el tren de la vida i tenir un passatge al món que tothom mereix.

Ens trobem a la parròquia de la Santíssima Trinitat, on és vicari des de 1993, el seu rector, Rafa Miguez regeix tres parròquies i a més és l’arxipreste, però el Pare Manel treballa en molts fronts, no només en el parròquia, i majorment ho fa sota el paraigua de la Fundació Pare Manel, amb seu a la Via Favència.

En trobar-nos parlem de l’imminent tancament de la Model, diu:

– Presons com la Model, per a presos preventius, propers al seu entorn, o com la de la Trinitat, que actualment actua com a centre obert, són essencials per a la rehabilitació del pres; per això, tancar-la sense haver obert la de Zona Franca crearà durant un temps, dos, tres anys, moltes dificultats a usuaris, funcionaris, sindicats. Són coses polítiques i econòmiques que no entenc, però primer hauria d’estar oberta la de la Zona Franca.

La conversa es va fent cada vegada més amena per la fluïdesa expressiva del Pare Manel, ara parlem d’uns altres marginats, dels exclosos econòmicament, de la penúria dels qui han de recórrer als bancs d’aliment i afirma:

– Hi ha iniciatives molt justes per a distribuir els aliments, sortosament cada vegada arriben als qui ho necessiten de manera que ho puguin rebre més dignament. Potser la distribució tan centralitzada complica a alguns els desplaçaments; en canvi, una distribució més propera, a través d’entitats particulars o religioses, complica el control de les ajudes.

M’atreveixo a dir que atomitzar massa afavoreix la picaresca i el Pare Manel em dona una lliçó, m’ensenya el darrer cartell de la campanya de Mans Unides, aquell que afirma: 1/3 dels nostres aliments acaba a les escombraries. El món no necessita més menjar, necessita més gent compromesa. I em diu: Repartim el que ens sobra, aliments no en falten, millor que algú és passi de viu que no pas que per traves burocràtiques algú en quedi exclòs. Ens mirem i no puc menys que reconèixer que a la nostra societat, potser només al necessitat se li exigeix la honradesa.

Ara parlem de la Fundació Pare Manel. El cert és que mediàticament se n’ha sentit a parlar, què és? Li pregunto.

– La Fundació impulsa projectes que defensin els drets i la qualitat de vida de totes les persones que pateixen exclusió o marginació social , en especial ens centrem en la infància i joventut, també en el món penitenciari i el desenvolupament comunitari i és la continuació del treball iniciat allà pel 1976 a la Parròquia de Sant Sebastià, i portem diferents projectes, adaptant-nos fora de l’horari escolar, de manera directe, o indirecte quan no ho podem assumir, tenint col·laboradors, en molts temes, esportius, socials, sobretot el tema esportiu que el veiem com a molt integrador i per el qual es poden transmetre valors.

I la gent col·labora, realment responem des de fora?

– Sí, i molt, ens permeten utilitzar instal·lacions, les Ampa’s escolars del barri ajuden, mantenim el Centre Obert, a més, es barreja la gent i s’implica. L’esport és un bon vehicle de relació i integració.

El rebuig social, el món dels que estan privats de llibertat, el seu entorn familiar, no és una barrera molt alta, inclús per a gent que voluntàriament vol ajudar?

– Tot el món marginal i en especial el penitenciari és molt desconegut, els voluntaris de presons som la part visible i, en canvi, hi ha persones treballant-hi, deixant-hi la pell, les persones que treballem com a voluntaris a la presó no som els bons de la pel·lícula i els funcionaris els dolents, això no és així. Tothom s’esforça i no s’ha d’oblidar que l’objectiu és completar o ajudar a la rehabilitació d’una persona a la societat. Molts pensen en el delicte, molts empresonats saben perfectament per què estan presos i ho reconeixen, però cal veure que són persones, amb nom, amb sentiments, que cal conèixer la seva vida.

Cap metge culpa al malalt de la seva malaltia, si ho fes no l’estaria tractant com una persona, tot plegat és molt complex i cada cas és diferent. Hi ha grans professionals, anònims, que treballen de manera excel·lent.

Arribem a les acaballes de l’entrevista. Un altre dels temes forts dins del món dels marginats, dels exclosos de la societat d’avui és el del flux immigratori, els centenars de desplaçats que arriben a Europa i el Pare Manel l’entoma sense embuts:

– De fet en el dia a dia que tinc no disposo de massa temps per a aturar-me a pensar-hi, però és una realitat que tenim aquí, que potser la col·lusió seria arreglar els conflictes i les carències en origen i la gent no hauria de marxar, de fugir, d’on està. El primer que hem de pensar que poder acollir és una riquesa. Som afortunats d’estar en condicions de poder acollir i que tot i que les diferències culturals hi són, que sempre hi pot haver que d’això en faci mal ús, hem de veure els nivells de convivència i d’integració que trobem.

Quan plego el bloc de notes i acabem l’entrevista, li pregunto pels milers d’anècdotes que haurà viscut al llarg de més de quaranta anys de feina, treballant pels més febles, acollint… diu:

– Si, sempre he tingut algun o altre acollit a casa, tota la vida, fins un amic que havia complert condemna per haver matat la seva dona. Era una bona persona, però també un  cas mental molt gros. Un dia em va dir que jo era tan bona persona que mereixia reunir-me aviat amb Crist… a través de Càritas li vaig trobar forat, no fos cas que tenint-lo a casa li agafés presa. 

Sortim de la Rectoria, humil, de mobles aprofitats, austera total, travessem la Plaça de la Trinitat, va un moment al forn del barri, parlem del forner, el nostre comú amic Daniel Jordà i la seva tasca solidària. Ens acomiadem, jo vaig a buscar l’autobús, ell la moto.

Va a trobar-se amb una colla d’amics, Les Viudes de Pepe, em diu. Pepe Rubianes, Carles Flavià, ambdós traspassats, eren una bona ajuda per a la seva Fundació, en els seus festivals, des de fa vint anys: Guanya’t el Cel amb el Pare Manel per on passen Serrat, Fuentes, Sisa, El Tricicle, la Plateria… tots engrescats per fer real allò que sembla impossible: potser la fe no mourà muntanyes, el Turó de la Trinitat continua al mateix lloc, però mantenir les portes obertes d’uns centres plens de braços que acullen, és un pas per veure el cel de prop.  

Fotografia: el capellà Manel Pousa en una imatge de l’any 2016 | Fundació Pare Manel