Sant Andreu i Nou Barris, dos districtes oblidats

A mig matí, la Yolanda pica el timbre i la Mari i l’Anna li obren les portes d’un supermercat singular. No és gaire gran, però té prou prestatgeries com perquè pugui triar entre tot tipus d’aliments. Per damunt de tot, hi ha pasta, llaunes de conserves, llegums i fruites. Tot i així, l’establiment no funciona amb diners, sinó que ho fa amb punts. Cada producte té un valor no monetari i la Yolanda disposa de 12 unitats per a gastar, a més dels dos punts per cada adult i dels tres per menor que se li afegeixen. És el rebost solidari Bon Pastor – Baró de Viver, el local on la Yolanda — una dona de 40 anys; mare d’un fill que pateix una discapacitat; llogatera d’un pis al Bon Pastor amb la seva germana; aturada des de fa més de vuit anys i beneficiària d’una ajuda de 1.000 euros a l’any per la minusvalidesa del seu fill — acudeix cada divendres i un dia addicional al mes per omplir la seva cistella de la compra.

Aquesta escena es produeix a Barcelona, una ciutat que als darrers anys s’ha convertit en un aparador orientat al turisme internacional però que a vegades sembla que s’ha oblidat dels barris més humils. Perquè les desigualtats s’han anat eixamplant a la capital catalana, cada vegada més polaritzada si comparem els barris més rics i els més pobres. El barri de Bon Pastor, on trobem el rebost esmentat, és quatre vegades més pobre que el barri més ric de la ciutat, Pedralbes, si agafem com a indicador la Renda Familiar Disponible de l’any 2014. La diferència és encara major si ho equiparem amb Trinitat Nova, que és fins a set vegades més pobre que Pedralbes.

La diferència entre els dos extrems de la ciutat, per tant, no només és abismal, sinó que gairebé s’ha duplicat entre 2008 i 2014. El periodista Jesús Martínez ha treballat durant molts anys als barris més vulnerables de Barcelona, i fins i tot ha publicat diversos llibres sobre els efectes de la pobresa a la perifèria de la capital catalana, com La pobreza en Barcelona en los años del Big Crap (2008-14). Martínez relaciona directament la cronificació de la pobresa en determinats punts de Barcelona amb l’aparició de rendes cada vegada més riques i persones que porten un estil cada cop més luxós a la pròpia capital catalana. “Barcelona cada vegada és més desigual, i viure de Diagonal cap amunt és més inaccessible que mai perquè les infraestructures prioritzades pel govern de Trias durant el seu mandat fugien de la perifèria”, reflexiona el periodista.

– Els aliments arriben al Rebost Solidari de Bon Pastor – Baró de Viver | A. Puig

Per tant, la ciutat dels edificis de Gaudí i Les Rambles també és la ciutat on pertanyen Nou Barris i Sant Andreu. I és la ciutat de persones com la Yolanda, que subsisteixen gràcies a les prestacions socials i que tenen un plat a taula gràcies als bancs d’aliments o entitats similars. Precisament, en aquests dos districtes és on es demanen, per exemple, el 30% de les beques menjador de Barcelona. Perquè com explica la mateixa Yolanda, es tracta d’unes ajudes fonamentals per continuar amb el seu dia a dia i que li permeten “estalviar-se” un àpat quan el nen va a l’escola. Una manera de garantir, com a mínim, dos menjars al dia als més petits.

D’altra banda, és cert que als darrers set anys l’atur s’ha reduït lleugerament a tots dos districtes, però això no implica que deixin d’estar clarament per sobre de la mitja de l’atur barceloní. La situació és especialment precària a Nou Barris, on l’any 2013 vivien el 20,7% dels habitants amb prestació a la ciutat de Barcelona, mentre al barri de Sant Andreu de Palomar, a Sant Andreu, és on viuen més persones aturades de llarga duració de tota la ciutat de Barcelona. A l’abril de 2016 eren 1.529 aturats que portaven més d’un any buscant feina.

Aquests indicadors també estan lligats amb el nivell de formació: segons les dades de 2014, són els dos districtes amb un menor percentatge de població amb estudis superiors (ni un 12% a Nou Barris, per un 19,6% a Sant Andreu). “Com més forta és una democràcia, més informació demanda la societat i superior és la formació de la població”, raona Martínez. Nou Barris també és el districte amb més persones sense estudis de Barcelona. Un 18,72% dels barcelonins sense formació viuen en aquesta zona de la ciutat. La crisi ha eliminat llocs de feina on acostumaven a treballar els perfils professionals amb inferior nivell acadèmic, com era el sector de la construcció, i aquests districtes se’n ressenten. L’atur potser s’ha reduït, però els nivells de renda evidencien que els sous són més precaris. Tot plegat s’ajunta amb la disminució de la despesa familiar en aliments i begudes no alcohòliques, amb l’increment del preu de l’electricitat i el gas i amb el repunt dels preus dels lloguers, com es pot apreciar als gràfics adjunts al reportatge. En conseqüència, el poder adquisitiu de les famílies es redueix.

L’emergència social també es reflecteix a Nou Barris a través d’altres indicadors estadístics. En aquest districte es van executar l’any 2012 un de cada quatre desnonaments realitzats a Barcelona. Un dels punts més crítics, segons el periodista Jesús Martínez, és Ciutat Meridiana, que ja és coneguda popularment sota el nom de “Villa Deshaucio”. “Per molts desnonats a Ciutat Meridiana, Barcelona és una altra ciutat i no pas la seva. Baixar a Barcelona és inaccessible perquè molts no es poden permetre agafar el transport públic”, descriu Martínez a partir de la seva experiència personal en un dels barris més pobres de la ciutat. “Per a moltes persones, anar-se’n de vacances és passar un dia al parc amb la família”, continua el periodista, per evidenciar el contrast amb el nivell de vida a altres districtes de la capital catalana.

Les causes dels desnonaments, segons Jesús Martínez, també estan relacionades amb la manca de formació. El periodista creu que la majoria de desnonats van ser “subtilment enganyats” i posa com exemple el cas de les preferents. “Se’ls ofereixen oportunitats amb un llenguatge molt atractiu i van caure en el parany de signar coses que no havien de signar. Degut a la seva falta de formació i poca cultura general, van confiar en els senyors del banc”, analitza.

Aquesta situació és un dels factors que també condiciona altres dades estadístiques, com l’esperança mitjana de vida en néixer a la ciutat, que recull anualment l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Com ja és habitual, a Nou Barris la xifra està per sota de la mitjana barcelonina. La situació és especialment preocupant en el cas dels homes, que viuen dos anys menys que la majoria de barcelonins, mentre a Les Corts o Sarrià-Sant Gervasi els seus habitants viuen uns dos anys més que la mitjana de la població. Les xifres de Sant Andreu són molt semblants a les de la mitjana, mentre Ciutat Vella és l’únic districte amb una situació encara més desfavorable que la de Nou Barris en aquest sentit.

La resposta de l’administració

Però per combatre les circumstàncies com les que envolten la vida de la Yolanda i les de totes les persones que viuen amb dificultats, quina resposta ofereix l’administració? La primera porta que acostumen a trucar els ciutadans de Barcelona són els 40 Centres de Serveis Socials repartits pels diversos barris de la ciutat. Uns espais que esdevenen el primer esglaó d’accés de la ciutadania al sistema de serveis socials. Des d’aquests centres s’atén i s’informa a les persones sobre les prestacions, les ajudes i els recursos als quals tenen dret. A més, s’analitza cada situació a títol individual i segons el diagnòstic se li ofereixen diferents solucions.

Tal i com exposa Isabel Pérez, directora del Centre de Serveis Socials Garcilaso al districte de Sant Andreu, “les problemàtiques sempre han existit i amb la crisi, el que més necessita la gent és un habitatge i una feina”. No obstant això, Pérez també reconeix que “a Serveis Socials no tenim competències en aquests aspectes, així que el que donem i oferim són ajudes i suports perquè no podem atacar els dos problemes principals”. A tall d’exemple, una d’aquestes mesures és el carnet que reben persones com la Yolanda per tal de poder acudir a les entitats solidaries que ofereixen aliments de primera necessitat. Unes accions assistencials que des de la pròpia administració reconeixen que no resolen la situació estructural en la qual ens trobem immersos, però que són fonamentals per solucionar problemes a curt termini. I és que abans de la crisi econòmica ja existien i s’evidenciaven els problemes que amagava — i continua amagant — la ciutat de Barcelona. El període de recessió només ha multiplicat les situacions de vulnerabilitat i el risc de pobresa.

En aquest sentit, Xavier Molina, el director del Centre de Serveis Socials Franja del Besòs — que inclou els barris més desafavorits del districte de Sant Andreu com són Bon Pastor, Trinitat Vella i Baró de Viver — explica que la feina dels Centres de Serveis Socials està encarada a la pedagogia. “Sovint es pensa que Serveis Socials té la resposta màgica a tots els problemes i no és així. Aquest és el gran problema; el desconeixement de la nostra tasca. Les problemàtiques de la crisi (habitatge, pensions, feina, etc.) són molt més àmplies i estructurals. Aleshores, el que nosaltres podem fer és orientar”, argumenta Molina.

– Bosses plenes de fruites i verdures fresques al Rebost Solidari de Bon Pastor – Baró de Viver | A. Puig

Així doncs, els deu districtes municipals de la ciutat comtal i l’Ajuntament de Barcelona són els organismes encarregats de fer funcionar i de vehicular les polítiques públiques a través dels centres esmentats anteriorment. Des de la irrupció al govern municipal de Barcelona en Comú en les últimes eleccions municipals (abans hi havia la Convergència i Unió de Xavier Trias), el rumb de les accions que s’han dut a terme sembla haver-se modificat. Janet Sanz, regidora del districte de Nou Barris i tinenta d’alcaldessa d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’ens barceloní, exposa que des de l’Ajuntament i des del districte de Nou Barris, el que l’administració pretén impulsar és “una transició de les polítiques assistencials clàssiques per intentar que les famílies aconsegueixin una estabilitat, mitjançant els ingressos que proporciona un lloc de treball”. Aquestes intencions es tradueixen en accions per canviar el model assistencialista, segons detalla Sanz: “Volem oferir una formació adequada, ajudar a les persones a trobar feina, que aquesta feina sigui el més estable possible i amb uns ingressos suficients per pagar el lloguer, els aliments i per poder viure dignament. Aquest és l’objectiu i el model de Serveis Socials bàsics que estem intentant impulsar”.

Les mesures s’han vist afavorides per la modificació pressupostària aprovada pels grups d’esquerres de l’Ajuntament de Barcelona (Barcelona en Comú, Partit Socialista de Catalunya, Esquerra Republicana i l’abstenció de la Candidatura d’Unitat Popular) el passat mes de maig. Un increment de 275 milions d’euros respecte el pressupost de l’any anterior que, a priori, ha posat l’accent en qüestions d’habitatge, serveis socials i ocupació amb una descentralització en tots els districtes de la ciutat. Segons Sanz, “aquest pressupost ha permès incorporar activitats d’accés i d’acompanyament a la ciutadania perquè aquesta pugui aconseguir un lloc de feina. Sobretot, hem posat la mirada en les zones més vulnerables de la ciutat, com la franja Besòs”. Alguns exemples específics d’aquestes mesures al districte de Nou Barris han estat la creació d’una oficina d’ocupació o la posada en marxa de dos plans d’ocupació: un vinculat a la retirada d’unes plaques franquistes que es va fer conjuntament amb l’assemblea d’aturats i aturades del districte, i l’altre un de més genèric relacionat amb les tasques de manteniment de la via pública.

Per tant, es tracta de plans que ofereixen la possibilitat d’incorporar-se al mercat laboral a unes 200 persones. Però aquests plans d’ocupació tenen una durada concreta — entre 6 i 12 mesos — i, per tant, fan referència a una contractació temporal que no garanteix una estabilitat a aquells ciutadans que se’n beneficien. Sense anar més lluny, l’última Enquesta de Població Activa de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ja demostrava aquesta tendència a Catalunya. En el primer trimestre de 2016, hi havia 512.100 persones amb contracte temporal, 57.800 més que en el mateix període del 2015.

La resposta del districte de Sant Andreu segueix les mateixes directrius que les de Nou Barris. A més, la consellera de Drets Socials, Blanca Port,  també destaca la relació que ha d’existir entre les entitats que treballen el l’àmbit de la solidaritat i les actuacions públiques. “Des del districte donem recolzament a moltes entitats solidàries. Ho fem tant per via del suport econòmic, a través de subvencions i altres ajuts, com també col·laborant en la seva activitat ordinària: suport logístic (cessió d’espais), en matèria de comunicació, en infraestructures per als seus actes”, manifesta Port. Des de Sant Andreu i des de l’Ajuntament també creuen que l’objectiu és treballar plegats; s’han de coordinar les accions d’unes entitats i de les altres per evitar que se solapin propostes i que quedin buits sense cobrir, i s’ha de treballar en col·laboració directa amb els equips de serveis socials. Una manera, diuen, de coproduir polítiques socials mitjançant la implicació de les associacions i els veïns en el seu disseny i en l’acció social.

Entitats proactives

Des de les entitats, però, creuen que no hi ha prou. Creuen que les mesures impulsades per l’administració són necessàries, però que encara queda molt camí per recórrer tant a nivell de solucions a curt termini, com sobretot a llarg termini. Un dels millors exemples el trobem a la plataforma Nou Barris Cabrejada, que uneix prop d’un centenar d’entitats veïnals que s’han coordinat per fer front a la precarietat del seu dia a dia davant el que consideren que és la manca de respostes governamentals.

Dins d’aquesta plataforma destaca l’Ateneu Popular de Nou Barris. La seva coordinadora de serveis, Aurora Álvarez, creu que les mesures aplicades per les administracions s’impulsen de forma fragmentada, cosa que les converteix en menys efectives. “No hi ha una visió comunitària, integral, per part de les administracions. Aquests barris necessiten una acció en xarxa per aturar tots aquests nivells: no una mica d’habitatge, una mica de beques menjador o de serveis socials”, lamenta l’Aurora, a qui tots coneixen com Yoyi a Nou Barris. Per aquest motiu, Álvarez sempre parla d’un pla de xoc integral que faci front a totes les problemàtiques que viu el districte, ja que permetria ajuntar pressupostos de diferents àmbits i organitzar els recursos de forma més eficient.

Posa com exemple el barri de Roquetes, el més proper a l’Ateneu, on explica que “arribava una quantitat immensa d’ajuts públics, però totalment fragmentats i sense coordinació entre els propis serveis”. D’altra banda, la Yoyi és escèptica amb les mesures aplicades pels nous ajuntaments, ja que el canvi a l’alcaldia del consistori encara no s’ha notat als barris més humils: “Sembla que el nou Ajuntament hi té voluntat, però s’ha de veure si s’aplica. A nivell polític les coses són més fàcils, però en termes econòmics no hem vist cap millora perquè tot continua força igual”.

– Al Mercat de Felip II també es recullen productes frescos que han sobrat a les parades per repartir-los | T. Martínez

Però les entitats no només es queixen, sinó que també fan feina. L’Ateneu Popular de Nou Barris organitza espectacles de circ per treballar valors com l’actitud i la confiança dels nens que viuen a la zona i fa espectacles gratuïts perquè “l’entorn, molt castigat econòmicament, tingui accés a la cultura tot i la punyalada del 21% de l’IVA”, en paraules de la pròpia Álvarez.

Més comuna és l’activitat realitzada pels rebostos solidaris i menjadors socials de la ciutat de Barcelona. Arreu de la ciutat s’organitzen diverses recollides d’aliments d’entitats, paradistes dels mercats i supermercats que cedeixen productes abans de caducar a les diferents entitats. Un exemple el trobem al Mercat de Felip II, on cada dimecres i dissabte una dotzena de famílies recullen un lot de productes frescos facilitats per les diferents parades del mercat. Hi troben plàtans, tomàquets, síndries, pinyes, préssecs o una dotzena d’ous. Els dimecres s’hi apropen un parell de famílies, entre les quals trobem una dona gran que forma part de les 88.000 persones de més de 65 anys que viuen soles a Barcelona. Els Serveis Socials l’han redirigit a la recollida solidària d’aliments d’aquest mercat del districte de Sant Andreu. És un dels perfils més vulnerables que trobem a la ciutat, tot i que sovint és invisible quan es tracta de gent gran sense vincles familiars a la ciutat, amb dificultats per sortir de casa i relacionar-se amb els veïns. La dona no comenta gaires aspectes de la seva vida, els suficients per saber que viu sola i que arriba a final de mes amb enormes dificultats, motiu pel qual visita el Mercat de Felip II un cop cada quatre setmanes. Es mou acompanyada d’un bastó, mentre recolza l’altre braç en el carro on guardarà el lot de productes que es disposa a recollir.

Aquestes jornades les organitza l’entitat La Sagrera es Mou, fundada fa cinc anys per donar resposta a la situació de crisi que s’estava vivint al barri. El secretari de l’organització, Quim Terré, explica que la seva voluntat és aprofitar el menjar que els venedors llençarien, de tal manera que un equip de voluntaris el recull per després fer-ne una tria i preparar els lots a entregar a les famílies. En total, l’any 2015 el conjunt de voluntaris que participen en aquesta acció van repartir uns 2.700 quilograms de menjar (entre fruites, verdures, pa i altres productes variats) a 34 persones del barri de La Sagrera.

A més del Mercat de Felip II, hi ha altres persones que acudeixen al Rebost Solidari de Sant Andreu, l’entitat de major tradició a la zona, on el seu coordinador, Santi Maseda, explica que actualment atenen unes 740 famílies. En total, són unes 2.100 persones l’alimentació de les quals depèn del rebost solidari, que reparteix 20 tones de menjar al mes. “Només atenem a totes aquelles persones que vénen derivades dels Serveis Socials de l’Ajuntament i Càrites, no decidim cap mena d’ajuda”, matisa Maseda. “L’Ajuntament dictamina quin tipus d’ajuda requereix cada persona. Ens els deriven i ens diuen quant de temps necessiten aliments”, explica el coordinador del Rebost Solidari. D’aquesta manera es garanteix que tothom passi pel mateix procediment, de la mateixa manera que va fer la Yolanda al Rebost de Bon Pastor – Baró de Viver.

– Els aliments que es reparteixen al Mercat de Felip II queden registrats per voluntaris de La Sagrera es Mou | T. Martínez

Precisament, el mètode de supermercat per punts que funciona al Bon Pastor, l’adaptaran també al Rebost Solidari de Sant Andreu, que farà aquest pas a partir de l’estiu. “Mirem de dignificar al màxim l’atenció de la persona com a ésser humà”, explica Maseda. D’aquesta manera no és el rebost qui determina els productes que rep el beneficiari (oli, arròs, llegums, sucre, farina, llet, pasta, conserves i brous formen els lots habitualment), sinó que se li adjudica una franja horària per apropar-se al centre i triar segons les seves preferències. Per garantir que la dieta sigui una mica equilibrada, l’acompanya un assessor que “li dóna conversa i li recomana com pot cuinar els productes”, segons Maseda.

El 50% dels productes del Rebost Solidari procedeixen de la Fundació Banc d’Aliments, la Unió Europea i les donacions de La Caixa. La resta prové principalment del que recullin als supermercats i de donacions populars. Tot i així, Maseda reconeix que la seva feina només serveix per alleujar la situació de les persones en situacions més extremes, però no per arreglar el problema de base. “És conseqüència de tot un procés anterior que no funciona”, reflexiona Maseda. En una línia similar es manifesta Monsterrat Benedí, voluntària que participa a la recollida d’aliments del Mercat de Felip II: “La solució no és l’assistencialisme. No hauria de ser necessari, però situacions d’emergència així ho requereixen. Hauríem d’apostar per la garantia de drets per no arribar fins aquí”.

Per tant, l’administració i les entitats més implicades han de combatre alhora les urgències més immediates, a curt termini, amb la necessitat d’introduir mesures que millorin la situació a llarg termini per frenar la creixent polarització que s’està produint a la ciutat de Barcelona. Aquest serà el primer pas perquè en un futur no calguin rebosts solidaris i persones com la Yolanda puguin treure la cartera a l’hora de pagar la compra al supermercat. Per fer-ho amb diners i no pas amb punts.

Text: Tomàs Martínez, Pau Mitjans i Àlex Puig.

Fotografies i gr`fics: Tomàs Martínez, Pau Mitjans i Àlex Puig