119 anys annexionats a Barcelona

El 20 d’abril de 1897 Barcelona annexionava per Reial Decret sis pobles del Pla de Barcelona: Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts de Sarrià, Santa Maria de Sants i Gràcia. Més tard s’afegirien Sant Joan d’Horta (1904) i Sant Vicenç de Sarrià (1921). I finalment, l’1 de gener de 1945 Barcelona agregava dues barriades de Santa Coloma de Gramenet: Baró de Viver – als anys trenta coneguda com a Pi i Margall – i Bon Pastor. Avui, al 2016, encara hi ha andreuencs i andreuenques que quan baixen al centre de la ciutat diuen que van a Barcelona!. I és que malgrat aquests 119 anys d’annexió, la pertinença a un poble encara és ben viva entre la majoria de la població autòctona de Sant Andreu de Palomar. Aquest sentit de poble s’ha fet més viu que mai durant la pacífica revolta de “Salvem el Casc Antic” o s’ha demostrat amb escreix amb l’adquisició dels fascicles que havien de completar el llibre ‘L’Abans de Sant Andreu de Palomar. Recull gràfic 1880-1976′. Segons dades de l’editorial que l’editava es van arribar a vendre 1600 fascicles setmanals. A cap altre indret de la ciutat de Barcelona on s’ha publicat l’Abans respectiu s’ha arribat aquesta màgica xifra.

El proppassat dissabte, l’historiador, arqueòleg i membre del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias Jordi Petit va oferir una conferència al voltant de l’annexió a la sala d’actes de l’Ateneu l’Harmonia-Casal de Barri de Sant Andreu. La xerrada va dibuixar l’abans i el després del Reial Decret d’annexió. Un repàs exhaustiu per la Barcelona i el Sant Andreu de Palomar del vuit-cents. Una veritable lliçó d’història. Cal recordar que amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i el posterior Decret de Nova Planta va comportar la desaparició del Consell de Cent i la conversió de les parròquies del Pla de Barcelona -les quals depenien de l’esmentat consell- en municipis independents.

A partir del 1716, Sant Andreu de Palomar va convertir-se en municipi independent fins a esdevenir, a finals del segle XIX, en un barri i districte de la capital de Catalunya. Les ganes de créixer de Barcelona i desfer-se’n de les muralles que l’ofegaven venia de lluny, però la por de Madrid tot desconfiant que la capital catalana la pogués destronar en superfície i població va endarrerir les esmentades annexions. No serà fins a finals de segle XIX amb l’endeutament per la pèrdua de les darrers colònies espanyoles a Amèrica i Àsia, que l’estat haurà de cedir a les pretensions barcelonines. Així doncs, el 20 d’abril de 1897 naixia una nova ciutat amb la incorporació de diferents sensibilitats demogràfiques, històriques i de cultura urbana pròpia.

L’historiador andreuenc Jordi Rabassa Massons, en el llibre ‘Sant Andreu de Palomar, més que un poble’ ens descriu el procés de l’annexió i l’intent de desconnexió de la següent manera:

“Extraordinàriament, tot anà molt ràpid i el 20 d’abril de 1897 arribà el telegrama que donava llum verda a l’agregació. Els regidors del consistori andreuenc de ben segur se sorprengueren per la rapidesa de la notícia; se n’assabentaren ben aviat, ja que després de la sessió de l’Ajuntament de la tarda ( que durà una hora i mitja i on no es parlà per res del final de la seva tasca), els regidors es dirigiren a Barcelona, on els esperava l’alcalde Josep Maria Nadal i Vilardaga, propietari andreuenc, i la resta de membres del consistori. Allà decidiren qui representaria el Districte Novè, en què quedaren enquadrats Sant Andreu, la Sagrera, Santa Eulàlia, el Clot i el Camp de l’Arpa. Els nous regidors triats foren Casanoves i Monteis.”

Les reaccions dels pobles annexionats no es feren esperar, sobretot a Sant Martí de Provençals i a Sant Andreu de Palomar. S’organitzaren diverses manifestacions amb el conseqüent manifest de rebuig. Tanmateix, la decisió ja era un fet consumat. Cal dir, que en un principi, l’annexió representà una alegria per a la població ja que es deslliuraven dels cacics locals. Tot i això, més tard l’annexió comportà un seguit de desgreuges que afebliren aquesta simpatia per part de la immensa majoria de la població. A tal afecte es creà la Junta Desagregacionista, dirigida per Josep Bogunyà, des d’on es decidí presentar un recurs al suprem demanant la derogació de l’esmentat decret. A Sant Andreu aconseguiren reunir més de deu mil signatures de rebuig. En les eleccions municipals de juliol de 1899, el poble s’abstingué de votar i es tancaren comerços. Les raons de la Junta eren ben clares: Sant Andreu tenia més de sis quilòmetres de distància vers Barcelona – tal com remarcava la llei municipal del moment per a ser annexionat -, el poble no tenia frontera directe amb la capital i no s’havia demanat l’opinió popular. L’expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón, fou l’advocat encarregat de dur el cas dels andreuencs al Tribunal d’Assumptes Contenciosos. El 1902 el Tribunal desestimà la demanda andreuenca i des d’aquest moment ja no hi hagué res a fer. Des d’aleshores, Sant Andreu de Palomar ha conviscut, amb encerts i desencerts, amb la capital de Catalunya. Una mena de relació d’amor i d’odi. Esperem que l’elecció directa de consellers i de conselleres ajudi, en certa mesura, a retrobar el camí de la independència municipal.

Per commemorar el dia, el regidor de la CUP Ivan Altimira ha estat l’encarregat de penjar al balcó de l’Ajuntament andreuenc la bandera blava amb l’escut de Sant Andreu de Palomar. Un gest simbòlic, però amb molt de pes commemoratiu. Volem seguir anant a Barcelona com a poble.

Fotografia: Mapa del Pla de Barcelona amb els pobles annexionats | Arxiu Particular