Quan escric un article, tot i fer-ho en el resguard íntim del despatx, ocult a mirades indiscretes, sempre em sembla que algun veí, des de la seva finestra, mira al meu recinte sagrat, ple de muntanyes de papers, i la veu de la consciència em fa empetitir, com endevinant que m’interroguen: contra què t’estàs queixant?
Perquè en el fons, tots els articles es poden classificar en dos grans apartats, siguin en premsa de paper, siguin en digital, sigui gratuïta o de peatge. Hi ha articles descriptius, que només donen la informació precisa, i els que entren en valoracions, que acaben convertint-se en articles d’opinió i, per tant, objecte i sovint objectiu de polèmica per les diferències d’opinió entre els lectors.
Des de La Sagrera, cada setmana, punts calents no ens falten: les obres eternes de la futura estació, els desgavells a la Meridiana, les obres a Berenguer de Palou, alguna que altra descoberta arqueològica en el sector, la neteja o, millor dit, la brutícia dels carrers, algunes clatellades de l’incivisme, etc., sense sortir del cercle viciós.
Solament, es trenca en comptades setmanes de l’any, quan ens arriba un projecte faraònic on podem sucar més pa del que la cartilla de racionament ens proporciona, però foc d’encenalls encara, perquè tota data d’execució a la Sagrera de moment es manté “ad calendas graecas” i el seu paisatge, ara per ara, és manté tant inalterable com el lunar i tant ple de cràters.
Amb tot plegat, i mentre en d’altres barris del costat encara es veu alguna que altra emprenyada dels veïns, els sagrerencs ja ens hem acostumat a tot, com els britànics a la pluja, i vivim en la tranquil·litat de les tribus a la reserva.
I per no haver-hi ni hi ha vida social, el Centre Cívic, La Barraca, en obres de condicionament i tancat; la Torre de la Sagrera amb les restriccions d’activitats, Espai 30 tancat, Garcilaso, la Biblioteca, el Pavelló… la Nau Ivanow en els seu llimbs, la Bostik en el ralentí restrictiu i minsa oferta, la Comissió de Festes reclosa al congelador… Amb la la vida associativa sota mínims, així ni es pot viure ni es pot fer barri.
Tots n’estem convençut de que La Cultura és segura, però a més a més cal ser valent, perquè les perspectives del 2021 són les d’un altre any com el 2020, és a dir, el del teatre de l’absurd, amb els diàlegs entre Valdimir, Estragó, Pozzo i Lucky a Tot esperant Godot: algú que no vindrà mai i que continuarem esperant si no fem res per trencar la rutina de la resignació.
Fotografia: Carrer de Martí Molins | Idealista.com
