El necessari equilibri entre l’eufòria i la ponderació quan es descobreixen vestigis del passat

‘Eureka! Eureka!’ S’esgargamellava corrents com un boig carrer amunt i avall un d’aquells pocs sagrerencs de sang, possiblement si ho anem a mirar, descendent directe de Gracianus, l’amo de la vil·la romana d’on segurament deriva el nom de Sagrera, Casa Gracia.. sa gra..ra…

‘Bufa noi i amb la que cau!’ Si l’arqueologia fos una loteria, La Sagrera seria La Bruixa d’Or. Totes cauen aquí. Si el Tio Pepe alcés al cap! Si fa 30 o 40 anys, quan en Josep de la Vega va publicar l’any 1993 Els Primers Batecs Històrics de Sant Martí de Provençals (un llibre que des de llavors el tinc com de capçalera), va haver d’aguantar crítiques burletes.

Entre aquests descreguts hi figuraven aleshores alguns bastant joves que acudíem a escoltar-lo, quan bé se’ns podia titllar de somiatruites, i que entre nosaltres comentàvem quina gràcia tenia el ‘Professor Pensabene de la Sapiensa de Roma’, quan deia que les llosses o els carreus de l’església de Sant Martí venien o d’un gran sepulcre o vil·la romana. ‘Fixa’t tu… allà, al Pont del Treball i entre els gitanos? Home, són ganes!’ Semblava un acudit.

‘Un taller de sílex al costat del Parc de la Pegaso?’ Tanco els ulls i escolto les rialles d’aquells que tot el que es trobava per aquí era fantasia, però les coses canvien, com quan amb l’Oriol Granados es va anar fent una carta completa de Barcelona amb els estudiosos locals, o quan el servei d’arqueologia, avui magníficament portat per Carme Miró, des de fa anys, no en deixa una per verda. Així, doncs, resulta que la ciutat és riquíssima i La Sagrera, encara més.

Però l’arqueologia, i la història en general, és de les ciències més incompreses. Si un metge fa un descobriment es considerat un geni, perquè el progrés en general es apreciat, excepte en el cas de la història: quan l’anàlisi de les despulles ens diu que els víkings eren més morenos que rossos o contradiu les escenes del cinema acreditant que els bàrbars eren més pacífics i humans que molts romans, aquí s’esvalota la terra.

A la Sagrera surt de tot, però sembla que les troballes han de correspondre a un esquema, a una escala de valors que algú ha prefixat: per alguns el rec és intocable i sembla que ningú no entén que la resta apareguda pot ser d’una paret o d’una fibla de poca importància.

Ara, entre els centenars de refugis construïts durant la passada guerra i no pocs a la Sagrera, apareix el de la Torre de La Sagrera, del qual finalment s’ha trobat una de les escales d’accés. Doncs aquest descobriment s’ha comparat al que va realitzar Horward Carter amb la tomba de Tutankamon o el de Burton i Speke de les Fonts del Nil. Però és que algú sap, a part del refugi, el que s’està trobant en aquestes obres?

Per a qualsevol que viu la història en present d’indicatiu, tota troballa és una alegria, però el seu estudi i la seva interpretació resulten tres vegades més satisfactoris. L’arqueologia i la història són una cursa de fons que dona moltes alegries, però cap de foc d’encenalls, no cal cridar ni Eureka! ni tampoc Go! Ni cal ser un esvalotat perquè, en les coses del nostre passat, el millor és oblidar-se de qualsevol passió i mirar-se-les amb la tranquil·litat del coneixement, en la distància de la interpretació correcte i del context adequat.

Fotografia: aspecte exterior de la recent troballa davant de la Torre de La Sagrera | Xavier Basiana