Dani Ballart: “Espero tornar a les jugadores el que m’ha ensenyat el waterpolo”

Dani Ballart és un dels jugadors de waterpolo més reconeguts del nostre país. Membre de la generació d’or d’aquest esport, va aconseguir un or i una plata olímpica, dos campionats del món i dues lligues nacionals, entre d’altres triomfs. Ara, després de l’exitosa carrera dins la piscina, dedica el seu temps a formar les futures jugadores de l’esport que tant estima. Una tasca que desenvolupa actualment al Club Natació Sant Andreu com a entrenador de la categoria cadet-juvenil i com a ajudant del primer equip femení.

Després de sis mesos de feina al Club Natació Sant Andreu, com valores l’inici de temporada dels equips femenins?

Quan treballes en un projecte és molt complicat veure les progressions del dia a dia. Tot i així, després de sis mesos, començo a veure canvis en les jugadores. Però encara estem molt lluny dels èxits que amb Javier Aznar –el primer entrenador de l’equip absolut femení– volem assolir. Des del cos tècnic som molt exigents i busquem l’excel·lència. Així, quan no veus l’evolució esperada apareixen moments de frustració. Ara estem una mica més a prop del punt on volem arribar, però ens queda molt camí per recórrer. És un camí dur, i encara que des del club en comenten que hi ha temps per treballar, en l’esport el temps és efímer.

Com arriba Dani Ballart al Sant Andreu?

Al mes de juny vaig rebre una trucada de Javier Aznar i em va comentar que necessitava algú per entrenar les categories inferiors del waterpolo femení i per ser l’ajudant del primer equip. Així doncs, després d’acomiadar-me com a director tècnic del Sabadell, vaig acceptar l’oferta d’Aznar sense pensar-m’ho dues vagades.

Hi ha moltes diferències entre la feina que es fa en un club i en l’altre, tenint en compte que a dia d’avui el Sabadell és el mirall del waterpolo femení a Europa?

Moltes. A nivell de base, el Sabadell té una petita masia –l’Escola Santa Clara– on tots els alumnes del centre són esportistes del club. Això implica que des de ben petit, formar part de l’escola significa un compromís vers l’esport i el club diferent al del Sant Andreu. Un fet que, al llarg dels anys, es tradueix en una evolució i una focalització superior en l’esport que practiquen. Així doncs, el problema del Sant Andreu es troba en la captació de nens per a la base. Centrar les energies en un esport tan exigent és difícil en una societat on hi ha tanta diversió.

Els problemes econòmics dels darrers anys, sobretot en esports minoritaris, han portat a reforçar la base en major mesura…

La base és més important que mai perquè no hi ha diners per a les primeres plantilles. Per això, el gran èxit dels equips del futur passa per la bona feina que es fa des de les categories inferiors. Així doncs, el projecte que volem construir al Sant Andreu està totalment encarat a formar jugadores per al primer equip.

A nivell d’entitat, què caracteritza el Natació Sant Andreu?

Al club hi ha un ambient familiar i de barri que no he trobat a altres llocs. Els socis viuen en un radi proper i ho tenen tot a l’abast; no necessiten cap tipus de transport per arribar-hi. Un fet que suposa un major arrelament del sentiment de pertinença.

I aquest sentiment, es transforma en afició?

Més que en afició –molta afluència de públic en els partits– es transforma en implicació. A la secció de waterpolo, per exemple, gaudim d’uns pares que formen la gran base dels delegats. Tenen una implicació extraordinària i fan el possible perquè les qüestions del club surtin bé.

Quins objectius a curt –aquesta temporada– i a llarg termini es marca l’equip absolut femení del Sant Andreu?

Aquesta temporada volem aconseguir la classificació per anar a Europa l’any que ve. A llarg termini, volem situar el Sant Andreu com un dels clàssics d’Europa i ajudar-lo a guanyar títols a nivell nacional.

A més de la implicació professional amb el Club Natació Sant Andreu, Dani Ballart també ens revela la vessant més personal que experimenta des de fora la piscina. I ho fa des d’un punt de vista marcat pels nombrosos èxits i experiències assolits com a jugador de primer nivell. Amb un manera d’entendre el waterpolo i l’esport molt peculiar, amb una manera molt passional.

A nivell personal, quin és el teu propòsit en aquesta nova etapa des de fora la piscina?

Principalment, formar persones. Perquè per molt que siguem entrenadors, no deixem de ser formadors. D’aquesta manera, és fonamental que les noies entenguin la importància de pertinença a un equip, la importància d’estimar la persona que tens al costat i que està lluitant tant com tu. A partir d’aquí, a nivell esportiu, la meva il·lusió és poder veure a algunes de les esportistes que entreno arribar als primers equips i a la selecció.

I què necessita un esportista per arribar a competir al màxim nivell?

Passió. El waterpolo és un esport tan sacrificat i tan extrem que sense passió és impossible que puguis arribar a l’elit. I passa una cosa semblant a nivell professional; si no tens passió per allò que fas ets una ànima morta. Viure una vida sense passió, és un vida trista. Passió implica enamorament. Aleshores, aquells que ens hem enamorat del nostre esport, l’hem pogut gaudir plenament i hem pogut fer quelcom diferent.

L’evolució dels mètodes d’entrenament i de formació dels jugadors s’ha accentuant des que vas iniciar-te en aquest món?

Molt. Avui dia estem format jugadors molt més forts físicament, a més de dotar-los de més tècnica i tàctica. Tot i així, estem en una era de la informació tan assentada entre els joves que és molt difícil fer-los entendre que les eines que els oferim no les havíem tingut abans. La majoria d’ells no reben aquests imputs com una virtut ja que no els saben apreciar. A mi, per exemple, mai m’havien ensenyat vídeos i és curiós veure com algunes de les meves jugadores s’avorreixen quan els oferim aquestes oportunitats. És complicat.

En aquest moment entra el factor psicològic?

Entra el factor passió, el factor enamorament. En aquests moments, així com en els entrenaments, te n’adones d’aquella gent que no sap perquè està fent esport.

En el teu acomiadament com a jugador professional comentaves: “començo el somni d’ensenyar waterpolo i poder tornar tot el que aquest esport t’ha donat”. Què t’ha aportat i què li queda per aportar?

El waterpolo m’ho ha donat tot. M’ha donat la vida perquè m’ha donat popularitat, m’ha donat èxits a nivell professional i perquè ha acabat sent la meva professió. D’aquesta manera, espero tornar a les jugadores que realment ho vulguin rebre com a tal, una manera de viure. La vida és dura, és sacrificada, és compartir, és enamorar-te, és donar també per rebre, i tot plegat és el que t’ensenya l’esport. Per tant, el que intento aportar, a més de coneixements en waterpolo, són lliçons de vida.

Per on passa el futur de Dani Ballart, com a primer entrenador d’algun equip?

No ho sé. L’esport m’ha ensenyat a preocupar-me per les coses que passen avui, de l’endemà no en saps res. Vius el dia, vius amb il·lusió, vius amb energia però sense preocupar-te gaire, ni tenir por del que pugui passar en un futur. Hem d’entendre que tot té un principi i un final. Vaig començar fa uns mesos amb el Sant Andreu i hi haurà un dia que acabarà. Quan? No ho sé. Quan arribi, benvingut serà perquè s’obrirà una altra porta cap a un nou projecte. Amb tot, el meu somni és arribar a dirigir algun dia un primer equip de waterpolo.

S’apropa la Copa de la Reina. Us conformeu amb revalidar el subcampionat que va aconseguir l’equip masculí la temporada passada?

No. És veritat que el Sabadell és un equip incontestable però cada dia que passa, estan més a prop de caure. Porten uns tres anys sense perdre un partit oficial i, tard o d’hora, arribarà el seu final. Per què no podem ser nosaltres? Hem de pensar en gran i hem de projectar allò que no sabem.

Fotografia: Dani Ballart a la piscina Pere Serrat | Pau Mitjans