Andreuenc en homenatge al centenari del pintor Josep Verdaguer (1923-2008). 13

Penúltim capítol de la sèrie en el qual Josep Verdaguer i la seva dona arriben al final de la seva vida.

Aparadors, atraccions de fira, canals i barcasses, barraques, quioscs, passos a nivell ferroviaris, casetes de guardaagulles del tren, flors, sifons… tot allò efímer, més que el paisatge fix, era la fita pictòrica de Josep Verdaguer; des de la primera marina, la platja de La Barceloneta pintada a l’adolescència fins els seus darrers quatres van dominar aquests temes, el suburbi més que els grans palaus, els afores, més que el centre, el detall desapercebut, més que el centre d’atenció.

Sempre reconegut arreu, també a Sant Andreu, a frec dels vuitanta anys havia rebut un gran i llarg homenatge dels seus veïns, però poc a poc la salut li era més precària, no només la seva, sinó la de la seva esposa, Maria Andreu, i tots van decidir acollir-se a la Casa Asil de Sant Andreu, institució fundada el 1866.

Allà, en una habitació matrimonial, estaven ben cuidats i si bé Maria pràcticament no sortia de la Casa Asil, ell sí que acudia diàriament unes hores a pintar al seu estudi del carrer de LLenguadoc, el seu darrer estudi doncs abans havia tingut el de la casa a la Prosperitat, desprès a les voltes de l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina, del qual va marxar per anar a una habitació de la plaça Marià Brossa, fins a arribar al de Llenguadoc. També va tenir casa i sala per a pintar a Lladrós i a una masia a Grabuacs, al terme de Guardiola de Fontrubí, o el seu gran estudi a la natura: la platja de Sant Adrià.

La seva esposa Maria va morir mesos després d’haver ingressat a la Casa Asil i Josep Verdaguer, vidu, va continuar sol a la institució on, inicialment i amb més de vuitanta anys, sortia regularment per anar a l’estudi a pintar, un estudi que era a bastant més d’un quilòmetre de distància del la residència, però poc a poc la seves forces anaven minvant i espaiava més les sortides.

Una mica rebel i una mica bohemi, sovint els seus amics que administraven l’Asil i n’eren admiradors, l’havien de renyar i era una preocupació constant perquè qualsevol persona, i no diguem  alguna autoritat que estigues de visita a la Casa, inevitablement l’anava a saludar, el que consideraven no s’avenia al règim d’igualtat que pretenien sempre mantenir entre tots els hostes.

Finalment, el 14 de març de 2008 moria a Sant Andreu de Palomar Josep Verdaguer i Coma. Tenia 84 anys i li mancaven un parell de mesos per a complir els 85. Algunes ressenyes biogràfiques arrosseguen la data errònia del 13 de març quan realment mori la nit del 13 al 14, sent el 14 realment, com figura en la necrològica de La Vanguardia i com indica el senzill recordatori que es va repartir en la cerimònia de comiat. (continuarà)

Fotografia: Maria Andreu, Josep Verdaguer i Joan Pallarès al restauran de la plaça de les Palmeres el 2001. (Arxiu Joan Pallarès)