L’estiu de 2018 van sortir a la llum centenars de restes humanes pertanyents a soldats del s. XVII.
Ahir es va celebrar la vigília de la Diada Nacional de Catalunya a Sant Andreu com és costum des del 2011, gràcies a la iniciativa del Centre d’Estudis Ignasi iglésias. El lloc de la convocatòria va ser la Capella del Sant Crist dels Segadors, on es procedeix a realitzar una ofrena floral a l’interior aprofitant que l’edifici en estat ruinós encara segueix dempeus, i uns parlaments a la Plaça de les Dones de Motor Ibérica.
Un dels seus objectius principals de l’acte és reivindicar la dignificació d’aquest espai que, segons la versió tradicional de l’himne nacional de Catalunya, ‘Els Segadors’, és on els revoltats contra el rei Felip IV van recollir el que seria el seu símbol per defensar els seus drets. Per tant, aquest lloc hauria de ser una de les joies de la historiografia catalana, fet que queda clarament contradit pel seu patètic estat d’abandó.
Enguany aquest acte ha coincidit, o s’ha fet coinicidir mediàticament, amb noves informacions relacionades amb el descobriment d’un jaciment del 2018 que té a veure amb aquest esdeveniment històric i que revisen algunes de les conclusions primerenques que es van divulgar fa tres anys.
Aquest fet entra dintre dels paràmetres de la normalitat en el món arqueològic, ja que la magnitud de qualsevol resta és impossible de valorar en el mateix moment en què es produeix. Solament és pròpi del món de la literatura i del cinema l’episodi que mostra l’èxtasi d’un investigador davant d’una descoberta. En la realitat, el més normal és que, en un primer moment, simplement se n’adoni que està davant de quelcom significatiu, però sense albirar amb precisió la importància de la troballa. Això no se sabrà fins passat temps, uns quants anys segurament.
En contra del que molts creuen, no totes les troballes arqueològiques van a parar les vitrines d’un museu. El 99% dels materials són emmagatzemats i sotmesos a estudi quan és possible i segons el seu interès. Fins i tot es pot donar el cas que vestigis trobats ja examinats fa molts anys tornin a ser estudiats de nou amb tècniques i mètodes moderns que en el moment d’excavar-se no es coneixien.
Precisament, els centenars de cadàvers apareguts a les obres de la futura estació d’alta velocitat de La Sagrera l’estiu de 2018 tornen a ser notícia tres anys després perquè, de mica en mica, els ossos dels soldats que atacaven Barcelona guardats en caixes al Museu d’Història de Barcelona van transmeten informació gràcies al treball dels experts.
En un primer moment es va parlar de soldats de l’exèrcit de Felip IV que assetjaven Barcelona el 1652 i que, per les característiques dels enterraments, col·lectius, cuita-corrents, totalment vestits i sense signes de violència, havien mort víctimes d’una pesta documentada històricament.
Ara les anàlisis realitzades per l’equip del Consejo Superior de Investigaciones Científicas han revelat que no va ser la pesta, sinó el tifus, segurament transmès de manera fulminant a través de les aigües de Sant Martí de Provençals, plenament contaminades de Salmonel·la, qui va provocar aquesta mortaldat agreujada per les males condicions higièniques entre els assaltants.
A més, les anàlisis de l’ADN han determinat moltes altres informacions, però crida l’atenció que entre les dotzenes de dades de la descoberta els titulars dels diaris ressaltin que entre els soldats enterrats i havia un basc i un sard, justament unes dades que poden semblar estranyes per al periodista i el lector, però són d’allò més normals per a l’historiador.
Fins al segle XIX en què s’instituí el servei militar obligatori, els exèrcits es formaven reclutant gent d’arreu, no només del propi país, sinó amb tots aquells que volien tenir una paga. Molts allistats venien de contrades aïllades i amb pocs recursos. És el cas dels suïssos, fins al punt que és l’origen de la Guàrdia Suïssa del Vaticà, que participaren a les batalles del Bruc, o dels irlandesos a les guerres carlines. Tampoc resulta estrany trobar peninsulars combatent a l’altra punta del món, ni qui, en una mateixa guerra, va combatre a sou d’una bandera primer i de l’enemiga desprès.
Sigui com sigui, i com també passa amb la Vil·la Romana de la Sagrera, cada dia anem sabent més coses gràcies a la feina dels arqueòlegs que consisteix a excavar i a dedicar moltes hores d’estudi multidisciplinar i, sobretot, analitzar amb serenitat per tal de poder contextualitzar i interpretar la troballa sense deixar-se portar pels titulars periodístics ni per les reaccions del públic.
Fotografia de portada: arqueòlegs treballant en el jaciment el 2018 | Ajuntament de Barcelona
Fotografia interior: l’acte d’ahir a la Plaça de les Dones de Motor Ibèrica | Pau Vinyes
