El mite Ignasi Iglesias 150 anys després del seu naixement segons el seu biògraf, Joan Pallarès

Tal dia com avui de l’any 1871 al carrer de l’Ordre, avui Ignasi Iglesias, va néixer el Poeta del Poble. Comencem una sèrie de quatre entregues, d’avui fins diumenge, per entendre l’abast de la seva figura.

Tots els pobles estan orgullosos dels seus fills il·lustres: Figueres d’en Dalí i d’en Monturiol, encara que el primer també se’l fa seu Cadaqués, on hi va residir, i el segon La Sagrera, on hi va morir; Folgueroles, de Verdaguer; Reus, del general Prim; i a Sant Andreu de Palomar, entre altres, el personatge dels personatges és Ignasi Iglesias.

Des d’Andreuenc fa gairebé un any que cada dissabte un servidor està explicant la seva vida en 52 capítols. El motiu no és altre que celebrar que enguany, avui 19 d’agost, fa 150 anys de la seva arribada al món, en la casa dels seus avis materns, els Pujades, al carrer de l’Ordre, que avui porta el seu nom.

Insistim, hi ha altres personatges andreuencs de gran projecció, fins i tot en el seu camp, la literatura i el teatre, però Ignasi Iglesias és especialment admirat, àdhuc en alguns sectors de Sant Andreu es podria afirma que venerat, per dos motius ben concrets.

El primer motiu és que Iglesias va assolir uns moments de gran fama en el món del teatre quan la figura d’Angel Guimerà ja havia consolidat els grans èxits i ell va representar una renovació, sense ruptura, d’aquell home admirat i amb el qual va mantenir sempre una cordial amistat. Després d’Iglesias, vindria un gran buit que només ompliria plenament Josep Maria de Segarra amb un teatre tot d’un altre estil.

L’altre motiu és que els drames de l’Iglesias eren protagonitzats per gent del carrer normal i corrent de l’època que patia els mateixos problemes de qualsevol espectador.

Aquesta mateixa admiració que li retia el poble va anar en paral·lel al menyspreu de la crítica, que sempre el va blasmar, i de la burgesia, que no el va acceptar perquè sovint es veia reflectida més amb el dolent de l’obra que no amb el protagonista.

Vuit anys després de la seva mort, la Guerra primer i les llargues “glaçades” desprès, durant la llarga nit d’hivern de dècades sota la dictadura, van congelar el seu teatre, perquè en el context en què s’havien de moure la majoria de grups de teatre no era qüestió de complicar-se la vida amb unes autoritats que el 1939 el primer que van fer va ser arrencar el seu nom de la placa de nomenclàtor de carrers.

Tampoc la recuperació de la llibertat ha suposat un canvi d’inflexió en aquesta tendència oblidadissa, sobretot en l’àmbit professional, on solament es registra un presentació de gran nivell al Teatre Nacional de Catalunya, relegada a la Sala Petita, s’ha de dir tot, que va presentar ‘La barca nova’ l’any 1999. En el cas del teatre amateur, la situació no ha resultat gaire millor i solament a Sant Andreu s’han anat programant algunes de les seves obres molt de tant en tant.

El 150 aniversari promet aportar bones notícies en aquest sentit durant la part final de 2021, quan es concentren els actes commemoratius afegits al tradicional homenatge al cementiri, el testimoni més evident de la devoció popular andreuenca cap a l’Ignasi Iglesias.

Avui que tot passa tant ràpid, les obres centenàries no acostumen a acaparar l’atenció del públic ni tampoc el nostre teatre està massa per a adaptacions, però, a cent cinquanta anys del seu naixement, ‘Els Vells’, ‘Les Garses’, ‘L’Escurçó’ o ‘Lladres!’, només per esmentar-ne algunes, poden dir actualment tantes coses com van dir en el seu dia ja que, en el fons, els problemes socials i les misèries humanes són els mateixos.

Fotografia: Ignasi Iglesias a l’esquerra amb Joan Pallarès, el seu biògraf.