Víctima d’un càncer que li va amargar els darrers sis anys fins que ha aconseguit adormir-la en un somni del qual no despertarà mai més, de Rosa Maria Sardà avui ja s’han publicat moltíssimes informacions sobre els seus 78 anys d’existència.
Segurament, ben poques recordaran que ella i els seus germans petits Santiago, Federico, Xavier i Joan van viure els primers anys de la seva vida a La Sagrera i no a Horta, com algunes publicacions estan apuntant erròniament.
De fet, en Joan Pallarès, historiador local del barri, així ho ha constatat a Andreuenc afirmant que la seva família estava lligada a Can Sardà, actualment el camp d’aquesta antiga propietat és l’extensió de terreny coneguda popularment com Plaça de les rates i oficialment com Plaça de l’Assemblea de Catalunya.
Segons recordava Xavier Sardà en una entrevista, la seva era una família humil “sense un duro”. El seu pare es dedicava a conrear el camp, però va acabar com a transportista de bidons químics i arribava a casa amb la granota blava posada, i la seva mare va ser costurera i després infermera. Mentre els pares treballaven, Rosa Maria s’encarregava de vigilar els nois, “que es van educar amb els capellans del barri i les pilotes de drap.”
Sent molt jovenets, la mort de la mare va trasbalsar la família i es van haver de traslladar fora del districte. Per aquest motiu, l’empremta dels Sardà no és tan profunda com ho podia haver estat, però la gent de La Sagrera i de Sant Andreu que va ser jove cap als 60 coneixen perfectament l’arrelament de la família a la zona ja que sent joves van coincidir amb ells freqüentant amistats comuns, compartint aficions i sovintejant els mateixos locals. Aquest ha estat un dels temes de conversa d’aquest matí entre la gent gran que va viure aquella dècada.
A Joan Anton Audet, que va finar el mes de març, li hauria encantat rememorar que ell havia compartit escenari amb Rosa Maria Sardà al teatre dels Padres, l’actual Manyanet Sant Andreu, com es pot comprovar a la fotografia de l’article. Ella mateixa ho ha recordat algun cop dient que “de petita freqüentava una agrupació a Sant Andreu.” Després va haver de conrear aquesta afició als teatres d’Horta.
En aquell moment, ningú no podia imarginar-se que aquella nena estava començant als anys 50 a casa nostra una brillant carrera d’actriu amb èxits, tant en papers còmics com dramàtics, a televisió, ràdio i cinema que la farien triomfar a tota Espanya esdevenint una de les “grans” de les darreres dècades en el món de la interpretació.
La seva repercussió professional es podria resumir, encara que sigui superficialment, fent referència tan sols als diveros grans premis que van homenatjar el conjunt de la seva carrera: Creu de Sant Jordi (1994, que el 2017 retornà fent al·lusió a la situació política), premi Ondas (1995), Fotogramas de Plata (2003), premi especial del Jurat del Premi Internacional Terenci Moix (2009), Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya (2010), Premi Honorífic Anna Lizaran a la trajectòria dins dels Premis Butaca (2010), premi Miramar de RTVE a Catalunya (2015), premi Max d’honor de la SGAE (2015) i premi Gaudí a la trajectòria (2016).
Pocs mesos abans de morir, a finals de l’any passat, Rosa Maria Sardà va donar a conèixer el fruit d’una nova aventura artística que portava ben amagada: la publicació en castellà (Editorial Planeta) i català (Edicions 62) d’un llibre de contes titulat Un incident sense importància.
En aquest petit volum, la gran actriu catalana establerta des de fa anys a l’Eixample de Barcelona escriu els seus records de nena petita, de quan vivia a La Sagrera i estiuejava amb els avis a Montcada i Reixach. Així, doncs, l’únic gran testimoni autobiogràfic que se li coneix entre la immensa quantitat d’experiències atresorades al llarg d’una vida tan intensa, és aquest retorn a la infantesa andreuenca.
Fotografia: escena de La creu de la Maria, amb Andrés Escaramís, Rosa María Sardà, Joan Anton Audet i Antoni Pahissa al teatre dels Padres.
