Les celebracions del centenari del Casal Catòlic van arribant a la seva fi a mesura que l’any 2019 es va acabant. En una institució amb tanta tradició teatral era obligada la representació d’una obra dramàtica que fos representativa d’aquesta dedicació dels socis i sòcies del Casal. Entre les diverses possibilitats entre les quals es podia triar era obvi que la millor posicionada era El retaule del flautista, de Jordi Teixidor.
Aquesta obra, estrenada l’any 1970 a l’Aliança del Poble Nou, té una vinculació molt estreta amb l’entitat del carrer de Pons i Gallarza. La relació arrenca de la temporada 1974-1975, quan el Grup Teatral Antifaz la va estrenar el dissabte 28 de maig i es va repetir el diumenge, fet excepcional aleshores ja que les obres es representaven un sol dia.
Aleshores, aquell grup, que al maig de 2010 complirà 50 anys, estava ple de joves que a finals dels 60 s’havien anat reunint a l’entorn de la figura de Ramón Dagés, el director del teatre de Los Padres. La relació amb els gestors d’aquell espectacular equipament nou de trinca es va trencar i per aquest motiu el grup va tenir la idea de convertir-se en un grup teatral independent.
Com entre aquest jovent n’hi havia molts socis del Casal, entre ells el propi director, va ser lògic que a principis de la temporada 1970-1971, ja es trobessin instal·lats allà i el 25 d’octubre pressentessin un dels textos de més èxit de l’època, La cura d’amor, de Jaume Vilanova i Torreblanca.
El talent dels joves actors i actrius i la direcció de Ramón Dagés van convertir el grup de Sant Andreu en una de les formacions destacades dintre del panorama català dels grups amateurs de teatre, circuit que va haver de treballar a fons per fer front a les despeses pròpies d’un grup independent, aconseguint premis i crítiques elogioses allà on es presentaven.
L’idil·li es va trencar a principis de 1976, just després de dos grans èxits: El retaule del flautista i Las brujas de Salem. El grup es va partir en dos i cada meitat va haver de seguir el seu camí. El Grup Teatral Antifaz, amb Ramón Dagés i les darreres incorporacions, molt tendres encara, va marxar als Catalanistes. L’altra part del grup, amb la major part dels que havien estat els fundadors de l’Antifaz i casalencs, va decidir crear una nova formació que romandria al Casal. La nova companyia es va dir L’Ou Nou.
L’Ou Nou va quedar integrat per aquelles persones que després d’uns anys de dedicació al teatre havien desenvolupat un criteri propi i molt semblant del que volien realitzar a sobre de l’escenari i no s’identificaven amb el rumb de l’Antifaz. Entre ells hi figuraven Joan Bas, precisament el director del Retaule de l’Antifaz, Jordi Banacolocha, Marcel Ibero, Carme Abril, Frances Forés i molts d’altres que es van anar sumant al llarg de l’entorn de 20 anys que la companyia va existir.
El record de les produccions de L’Ou Nou al Casal encara és viu entre els espectadors que hi van assistir: El brunzir de les abelles, La pau torna a Atenes, El foc de les ginesteres, La cambra de Verònica, etc. Justament El retaule del flautista va ser l’obra escollida per celebrar el seu desè aniversari i va ser una prova més de la seva gran categoria, de la qual fins i tot es feien ressò els crítics teatrals de Barcelona.
Prova evident de la seva qualitat és la dedicació professional que alguns van poder tirar endavant gràcies a aquest trampolí. El resultat més ferm d’aquella aventura és la brillant carrera de Jordi Banacolocha als escenaris catalans i la de Joan Bas i Jaume Banacolocha em matèria de producció televisiva a través de l’empresa DiagonalTV.
Encara anys més tard, a principis dels anys 2000, el Grup Benavinguts del Casal va organitzar unes funcions, dirigides per Dolors Ibáñez, amb un bon grapat de joves que encara sovintegen els teatres de Sant Andreu.
La producció actual ha comptat amb l’elegància de recollir el cabal històric del Retaule al Casal amb intèrprets que representen totes aquestes èpoques, amb la direcció general de Joan Bas i l’emblemàtica presència sobre l’escenari de Jordi Banacolocha el primer cap de setmana i el relleu del seu fill al segon. A la representació del dia 20, hi va assistir la germana de l’autor, Rosa Maria Teixidor, que fa dècades que viu a Sant Andreu.
Les funcions han estat un èxit de públic molt destacat sobretot considerant el gran aforament de la sala i els quatre dies de representació. Feia molt de temps que una obra de teatre amb marca de la casa, deixant de banda, per tant, funcions dels Pastorets i els musicals de La Lírica, tenia una repercussió tan important.
A part de les emocions nostàlgiques que tot aniversari desperta durant els actes de celebració i que alhora també passarà a cert un record d’ocasions memorables, potser el millor llegat del centenari s’està fraguant discretament en els despatxos. El final s’apropa i el Casal Catòlic de Sant Andreu haurà de començar una altra centúria que necessitarà desenvolupar-se en un edifici i amb unes instal·lacions pròpies del nou segle.
Fotografia: Imatge de l’equip al complet | Josep Català Ibáñez
