I sobretot si es tracta d’una obra de categoria, com és el cas. En aquesta ocasió els encarregats de mantenir una certa quota de teatre en castellà són els membres de la companyia Forat sense fons de L’Ateneu de Sant Andreu. Les representacions d’aquest text de José Zorrilla de l’any 1844 seran dissabtes 25 de novembre i 2 de desembre a les 21:30 h i diumenges 26 i 3 a les 18:30 h.
L’èxit majúscul d’aquest títol de l’autor de Valladolid va ser de tal dimensió que els lectors que tenen una certa edat recordaran que era tradició arrelada en tot l’estat començar les funcions del Tenorio tot coincidint amb la vespra del dia 1 de novembre, dia de Tots Sants. En alguns casos, més fora de Catalunya que aquí, l’obra va esdevenir d’obligada representació com Els Pastorets o La Passió, ja que l’afluència de públic estava assegurada.
Precisament aprofitant el ressó de la seva popularitat, a Catalunya va triomfar una versió paròdica, anomenada Don Cuan Tanorio, escrita per Llamp Brochs, publicada a Manresa l’any 1896. El seu subtítol ja dóna idea de quina manera fa riure el públic: “drama sengriento, aspelusnante, aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros ascribido an una cosa que parece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras“. Efectivament, és una traducció de l’original a un idioma invent de Brochs que barreja lliurement el català i el castellà exagerant el llenguatge rimbombant i altisonant de Zorrilla.
Tanmateix, l’obra que es veurà al carrer Adat Odó respon al text genuí. És un drama en vers del Romanticisme que recrea les comèdies espanyoles del Segle d’Or. De fet, l’acció està dividida en dues parts. La primera transcorre a Sevilla al llarg del s. XVI durant la nit de Carnestoltes de l’any 1545 sent rei l’Emperador Carlos V; i la segona, la vespra de Tots Sants cinc anys després en un cementiri de la mateixa ciutat.
Un dels aspectes més brillants de l’obra és el ritme trepidant de la primera part, on assistim a la famosa escena de la taverna que arrenca l’argument de la primera part. Don Luis i don Juan competeixen per explicar qui ha matat més gent en batalla i qui ha seduït més dones en un any. Don Juan guanya i com a revenja, don Luis el desafia a seduir una monja. Don Juan afegeix que a més, i alhora, li traurà la seva xicota.
Efectivament, don Juan sedueix la núvia de don Luis i la seva pròpia promesa, doña Inés, una monja que portava guardada en un convent des de la seva infància. Però tant don Luis com el pare de doña Inés, ultratjats en el seu honor, es baten en duel contra don Juan, que els mata. Per aquest motiu ha de fugir de la llei i marxa a Itàlia.
La segona part resulta més lenta, ja que té més importància l’aspecte psicològic del personatge principal i els pensaments religiosos que l’autor incorpora a l’obra per aconseguir la salvació del pecador don Juan. Segons l’autor ni per l’amor ni pel catolicisme hi ha res impossible quan es tracta de salvar una ànima: don Juan mor, però doña Inés intercedeix davant Déu perquè en comptes d’anar a l’infern, se’n vagi amb ella al cel.
L’obra té la virtut de combinar moltes coses, com amor pur, duels amb espases, seduccions, religió, venjança, presència sobrenatural, context històric, drama, humor, dirigides per un autor en estat de gràcia que aconsegueix mantenir l’espectador sempre interessat en el decurs de l’obra que, a més, acaba en un clímax de felicitat i harmonia que ja voldrien moltes pel·lícules que posen en pràctica el famós happy end de Hollywood.
No resulta estrany que el personatge del seductor pervers, atribuït a Tirso de Molina, hagi esdevingut un mite que ha fascinat la cultura occidental i entre les obres més reeixides figura, sens dubte, aquest Don Juan Tenorio de José Zorrilla.
Fotografia: Forat sense fons practicant el duel d’espases | Facebook
