Com a aperitiu de l’allau d’estrenes de la propera setmana, tant l’Ateneu de Sant Andreu com el Centre Cultural Els Catalanistes s’han avançat una setmana a la intensa activitat prevista per a mitjans de maig amb títols d’autors insignes dels seus corresponents països.
L’Ateneu de Sant Andreu oferirà el dissabte 13 a les 21.30h i els diumenges 7 i 14 a les 18.30h, la popular i alhora prestigiosa obra nord-americana Qui té por de Virginia Wolf (1962), d’Edward Albee. Molts lectors la recordaran en la seva versió cinematogràfica de 1966 dirigida per Mike Nichols i protagonitzada per Elisabeth Taylor i Richard Burton.
George i Martha formen una parella que després d’anys de convivència han desenvolupat un profund odi mutu. Coneixen perfectament les seves febleses i com humiliar el cònjuge amb comentaris punyents. Ell és un professor d’història amb un greu problema d’alcoholisme i ella és una dona frustrada i de caràcter agre. Una nit de dissabte conviden una jove parella per gaudir d’una agradable vetllada, però la trobada s’acaba convertint en un malson perquè els quatre acaben exterioritzen opinions i valoracions sobre els altres que destrueixen la imatge d’harmonia i pau que semblava exitir entre ells. Es descobreix que solament la hipocresia i l’engany aconsegueixen fer suportables les seves insatisfactòries existències.
Per altra banda, el Centre Cultural Els Catalanistes presentarà diumenge 7 de maig a les 18:00h l’obra Blanca por fuera y Rosa por dentro, d’Enrique Jardiel Poncela, representada pel grup El arcón de las sorpresas, del Centro castellano-leonés de Barcelona.
Aquest text va ser estrenat al Teatro de la Comedia de Madrid l’any 1943. Va ser un dels grans èxits de públic del seu autor, malgrat que no ha sovintejat gaire els escenaris des d’aleshores. De fet, el seu autor el considerava una de les obres més reixides sorgides de la seva ploma. Es tracta d’una comèdia basada en pressupostos psicològics —tan ben aconseguits per l’humorista—, amb moltes situacions estranyes i personatges estrafolaris, plena de diàlegs brillants i tota mena de recursos humorístics de primer ordre, fruit de l’època de maduresa de l’autor quan es trobava en un dels seus millors moments creatius.
Fotografia: La meva Ismènia | Forat sense fons
