Dos exercicis de memòria històrica als escenaris andreuencs

La primera cita ens du a la Societat Cultural i Esportiva La Lira on el seu grup de teatre, La Lira Teatre, reestrenarà una obra inèdita escrita i dirigida per dues persones conegudes a Sant Andreu, l’Eduard Benito i el Jordi Puigdollers. Es tracta de ‘La ràdio’, una comèdia de costums en la millor tradició de Berlanga i Bardem.

És un retrat agredolç de la gent corrent de la postguerra que havia de lluitar per sobreviure fent front a les dificultats pròpies d’un país que acabava de deixar enrere una guerra fratricida i destructora. Els programes, les sintonies i les falques publicitàries eren aleshores motius d’evasió que permetien escapar d’un ambient trist.

Malgrat la victòria de Franco, les tensions polítiques i personals entre la gent de dretes i d’esquerres segueix bullint en l’ambient de Sant Andreu de Palomar, però també les passions amoroses i les males relacions familiars. Sobre aquest paisatge veïnal se superposa un esdeveniment de categoria: un alt representant del govern de Madrid arribarà al nostre poble un 28 de desembre de la dècada dels 50.

En ple Nadal, Mossèn Pacià ha de celebrar un banquet de benvinguda per honorar aquest hoste tan distingit. Tanmateix, la preparació del sopar es convertirà en un malson per a la família Pibernat i per en Jose Mari, i d’entreteniment per al públic que, com en tota comèdia, no ha de patir per la sort final dels personatges. I menys tenint en compte que la història avança amb el continu acompanyament d’aquelles veus i músiques de la ràdio que ens faran viatjar en el temps divendres 21 i dissabte 22 a partir de les 21 hores.

A l’Ateneu de Sant Andreu, els mateixos dies però una hora més tard, el grup Adulterats presentarà la popular obra d’Andrés Sopeña Monsalve ‘El florido pensil’, en versió mixta.

L’obra és una recreació irònica del sistema educatiu de la postguerra espanyola, identificat amb la ideologia nacional-catòlica del primer franquisme. Aquesta metodologia tradicional estava basada en el dogmatisme, la imposició de l’autoritat a través de la disciplina i l’adquisició rutinària dels coneixements pel mètode de la memorització. A més, no permetia la més mínima possibilitat de qüestionament ni de crítica; i no donava gens d’importància a la comprensió d’allò après -de fet, el títol de l’obra es refereix a una expressió incomprensible per als alumnes-.

Malgrat la clara crítica de l’autor, el text deixa traspuar una certa nostàlgia cap als temps on un havia estat més jove i el punt de vista infantil sobre alguns temes o anècdotes que esdevenen sobre l’escenari resulta divertit i simpàtic, sens dubte un dels grans encerts de l’autor.

En el petit món de l’aula es reprodueix a petita escala el que passava a tota la societat, però no deixa un sabor tan amarg com d’altres obres de crònica de la mateixa època perquè, en definitiva, els nens i les nenes no acaben de comprendre la misèria moral de l’època que viuen i, a més, tenen tota una vida al davant per superar i millorar el que s’han trobat, i aquesta esperança fa més suportable la seva trista realitat.

Aquest dimarts ens ha deixat Gabriel Fernández, andreuenc dedicat al teatre amateur des de ben jovenet, fonamentalment al Casal Catòlic, però també a altres escenaris de casa nostra. Descansi en pau.

Fotografia:  La ràdio corresponent a la seva estrena | La Lira