Un cas extraordinari d’esquizofrènia nadalenca

Quan arriba el Nadal, els actors i actrius de teatre que formen part de les companyies amateurs tradicionals acostumen a dividir-se en dos bàndols: aquells que aprofiten l’avinentesa per oblidar-se del teatre una temporada perquè com que és impossible coordinar les agendes i organitzar cap assaig profitós s’atura el treball ordinari de l’any; i aquells altres que, ben al contrari, intensifiquen la seva dedicació, ja que esperen amb il·lusió aquesta pausa justament per gaudir del repertori nadalenc d’obres tot compartint escenari amb adults i, sobretot, canalla que solament s’hi acosten en aquestes dates.

De vegades, la divisió és tan gran que els primers “s’obliden” sovint que tenen companys que necessiten el seu ajut o almenys l’estímul de la seva presència, i misteriosament desapareixen fins al primer assaig regular passat reis. De fet, per als membres d’aquesta secta, les típiques obres de “pastorets” no són teatre de veritable qualitat i a les altres obres infantils típiques de l’època han de conviure també amb molts nens i nenes que no paren de molestar.

Part de raó tenen, és clar. Tanmateix ells seran els primers a celebrar la incorporació dels joves, en reclamar la seva participació en una obra si han de dirigir-la i, encara més, en quedar bocabadats per la seva admirable desimboltura. I aquesta pedrera que va renovant la saba dels aficionats, no és precisament un miracle, sinó fruit del treball que any rere any es desenvolupa precisament durant el període que alguns s’agafen de vacances.

La família Lorente-Coma, pares de dos fills adolescents i veïns del carrer Sòcrates, coneix perfectament les dificultats d’afrontar una temporada teatral sense treva i que assoleix el seu punt crític de complicació pels volts de finals de la tardor i començament de l’hivern, quan fa fosc i comença a fer fred de veritat. Aquests quatre andreuencs són amants del teatre en general i fanàtics del teatre nadalenc i militen una mica lluny: als Lluïsos d’Horta, on la seva versió dels pastorets aplega 150 persones.

El perquè de tot plegat ens ho explica la Núria Coma.

– Parlem de l’afició al teatre. Sembla que vas ser tu qui va encomanar-la a la resta de la família. Potser els teus antecedents familiars van jugar un paper important?

Sí, el pare i la mare, Josep Coma Matute i Josefina Pacheco Parejo, actuaven regularment des de ben jovenets a visites a hospitals, cantant amb en Secundino García, i el meu pare a més, feia a teatre a Sant Andreu, seguint l’afició de l’avi Josep Coma Casas.

Recordo com el meu pare aprenia papers a casa, memoritzant llargues i feixugues parrafades i anar-lo a veure als Lluïssos, a Sant Pacià, on actuava amb altres actors i actrius ben consagrats com Pere Mañà, els germans Tolrà, la Baiget, l’Assumpció Castellet, els Puga, els Pagès, etc. Per mi eren una gent admirable, i jo m’imaginava allà dalt de l’escenari algun dia, però alhora, en la meva innocència, em pensava que el que feien era propi de persones privilegiades i fora del comú.

-Quan els nens eren petits, combinar vida familiar i afició va haver de ser impossible. Us vau prendre un descans?

No, el meu marit, el Jordi Lorente, i jo ens anàvem alternant les obres de tal manera que quan un feia teatre l’altre cuidava dels nens… però Pastorets era sagrat, allà hi sortíem tots. No té preu la satisfacció que se sent… Durant 15 anys hem estat tres generacions dalt de l’escenari a Pastorets: avis, fills i néts.

– I com vas anar a parar als Lluïsos d’Horta tenint aquí tants locals i grups on poder actuar?

Anàvem a veure la mare allà, a la típica representació de Sant Lluís, i un membre de l’Auca, el Grup de Teatre d’aquell moment dels Lluïsos, em va veure i de seguida em va “fitxar” per fer de dona de mala vida. Això em fa riure perquè era l’any 2000, quan el meu fill havia de fer de nen Jesús i, en canvi, els companys de teatre ja em dirigien cap als inferns… Després he participat a “Les cunyades”, fent de iaia de 90 anys en cadira de rodes, el musical “Chicago”, cantant i ballant com una de les presoneres, etc.

Em vaig estrenar també dirigint “Jo seré el seu gendre”, una comèdia que el meu pare havia fet a Sant Andreu! I el Jordi també va sentir el cuquet escènic i el van integrar allà de seguida amb obres com “Algú va volar sobre el niu del cucut”, “Chicago”, “La Jaula de las locas”, etc.

– Però alguna obra sí que has representat a Sant Andreu?

Si, i t’he de dir que em va fer especial il·lusió trepitjar l’escenari on jo havia aplaudit tant i tant als meus! On jo m’havia imaginat actuar algun dia…. He participat a tres obres de l’SPT: “La casa de les xives“, dirigida pel Lluís Tolrà, “Terra baixa“, pel Santi Maseda, i “La gavina“, per l’Ignasi Àlvarez. I els nens també van fer Pastorets a Sant Pacià. Fins i tot un any els van fer als dos llocs, i sort que eren dies diferents! De fet, a la nena se li va caure la primera dent aquell dia a l’escenari fent d’angelet i la va haver de tenir a la mà tota l’estona!

– Quins són els vostres papers actualment als pastorets dels Lluïssos?

El Jordi és el Pere Botero, i jo sóc l’Aramís, que és la dona de Satanàs, una mena de Llucifer femení, si prenem com a cànon els pastorets de Folch i Torres. L’Èlia és una fúria i el Gerard és l’Espurna, una mena d’àlter ego del famós Lluquet de l’autor citat. Ell, juntament amb el Guspira, són dos pastors que van vendre l’ànima al diable i es dediquen a fer trapelleries i entremaliadures per l’Infern i s’atreveixen a pujar a la terra per ensarronar animetes. Són personatges de nova creació inventats per la Núria Solé, de la saga de família Solé i jo mateixa. I a més, actualment en sóc la directora juntament amb l’Albert Alòs.

– Per què tens aquesta estimació als Pastorets?

Per aquestes dates, ha estat sempre la nostra aportació altruista fent-nos créixer en valors com la solidaritat donant i disposant de temps per als altres, l’esforç per pujar a Horta a assaig amb fred o pluja, i sabent que el despertador sonarà ben d’hora l’endemà, el compliment de la tradició de teatre nadalenc, la il·lusió d’oferir una estona màgica als nens quan vénen a veure’ls amb els seus pares i avis, etc.

– De totes maneres, la vostra actuació no s’acaba a Horta a principis de Nadal, sinó que té un espectacular colofó, no és així? Quin paper jugueu al pessebre vivent i a la cavalcada de Sant Andreu-la Sagrera ?

Doncs…. aquí ve l’esquizofrènia. Mentre a Horta som tots els dolents de l’Infern aquí a casa nostra com que ens coneixen ens fem els bons. El Jordi encarna a Sant Josep, la nena, aquest any, a la verge Maria, el nen fa de pastor i jo també de pastora.

Aquesta participació va ser possible perquè la Palmira Alguersuari, del Grup Teatral Antifaz, ens ho va oferir l’any 2010, el primer any, quan els nens van participar en els darrers Pastorets de Sant Pacià. I des d’aleshores mai no hem deixat de participar-hi.

Efectivament, deu ser un cas singular a tota Catalunya el fet que una mateixa família, un mateix Nadal i a dues contrades properes, sigui, a principis de Pasqua, l’encarnació de les forces del mal i, pocs dies després, es presentin davant dels seus veïns representant els personatges que encarnen la innocència i la bondat.

I sobretot, en Jordi Lorente, que ja fa uns anys és el Sant Josep del pessebre vivent i encapçala la cavalcada, tot recordant-nos que els reis d’Orient han vingut a adorar el nen Jesús, quan resulta que fa pocs dies feia de Pere Botero, i desitjava la seva mort.

Fotografia: Família Lorente – Coma representant les forces del mal a Horta | Família Lorente – Coma