La famosa frase “Jo de gran vull ser com vostè” segurament va passar pel cap de moltes de les persones que van assistir a la inauguració de l’exposició ‘(Auto) Retrats d’un esvaniment‘ a la Sala d’Exposicions del Centre Cultural Can Fabra. El motiu d’aquesta admiració va néixer en comprovar la capacitat que un home de 90 anys encara té per sentir curiositat pel món que l’envolta, per formular-se preguntes sobre el perquè de tot plegat i per modelar artísticament les seves reflexions en sessions de treball de vuit hores a l’estudi que donen com a fruit final la seva obra gràfica que ses pot veure fins al 30 de setembre.
La presentació de l’artista andreuenc Eudald Serrasolsas per explicar la mostra va resultar molt emocionant perquè davant del nombrós auditori, hi havia una persona amb les forces justes, la veu trencada i tota la càrrega d’una vida a sobre de les seves espatlles que analitzava la relació entre les seves darreres exposicions, inclosa l’actual, i els cruels esdeveniments personals de la darrera dècada: la mort de la dona i la pèrdua de la visió en un ull.
Aquestes dures experiències podrien haver conduït l’Eudald a la inacció, a l’ostracisme, al silenci del que se sent derrotat per la vida, però la força de la seva personalitat artística ha anat materialitzant els seus sentiments i pensaments en diferents sèries de marcat caire introspectiu on s’interroga sobre l’existència i el pas del temps. Com va dir en la intervenció anterior el seu fill, Lluís Serrasolsas, “l’artista s’ha afanyat a créixer perquè havia de guanyar-li la partida a la decadencia física i a la desaparició”.
La nova exposició, de disset obres i una col·lecció d’esbossos, és un conjunt de dues sèries d’autoretrats ue s’ha de recòrrer de dreta a esquerre per entendre millor el discurs (les nou primeres obres representen el seu propi cos sencer; i les vuit següents, encara que de formats diferents, el seu rostre). Com ell mateix explica “l’artista s’enfronta al mirall d’una vida que s’esvaeix: set retrats de cos sencer, sis d’ells despullats, amb companyia de textos poètics; l’últim, l’únic vestit, amaga sota la roba la seva decadència física i es mostra a punt per l’activitat. La resta de retrats són variacions sobre el rostre sense ni una ombra de cos i que resulten inquietants perquè es resisteixen a esvanir-se”.
Just després de les paraules de l’Eudald, la silenciosa presència d’una arpa va prendre sentit quan la joveníssima Iris Mañà Alentà va seure al seu costat i va recolzar l’instrument sobre el seu estilitzat cos per interpretar una única però llarga peça, ‘l’Impromptu-Caprice‘, de Gabrielle Pierné. L’esperit abstracte de la música va aconseguir lligar la seves diverses melodies, extretes pels seus delicats però ferms dits, amb les paraules sentides anteriorment, donant profunditat a les seves reflexions i veu a les inquietants imatges que ens envoltaven.
Quan al final de la seva interpretació, els dos artistes, la imatge i el so, es van saludar davant el públic, els aplaudiments retien homenatge al talent jove, fresc i formós que comença i al veterà savi que fita serenament el desenllaç de l’existència; en definitiva, una casualitat que es va convertir en metàfora del pas del temps, justament el tema de l’exposició.
Fotografia: Els Serrasolsas, pare i fill, durant la presentació | Manu Oriol
