Sant Andreu rep part del llegat documental de l’actor Manel March

Quan una persona traspassa, desapareix la seva presència però l’empremta vital sobreviu no solament en els records dels que la van conèixer, sinó també en el món físic que la seva activitat va generar al llarg dels anys. De vegades, aquest bagatge és transcendent tan sols per a la família, però en altres ocasions esdevé interessant per a una comunitat perquè explica una part de la seva història.

El Grup CATA (Catàleg Andreuenc de Teatre Amateur) s’ha entestat a recuperar tots els materials de teatre originals que ha generat l’activitat teatral a Sant Andreu. Es tracta d’aconseguir un arxiu únic que vagi agrupant els arxius personals o d’entitats i que salvi aquest llegat de les escombreries, que és on acostumen a anar a parar tots els programes, cartells i fotografies recopilades durant anys quan finalment s’afebleix el vincle emocional amb la persona que els col·leccionava.

Aquest grup, actiu des de l’any 2011 i integrat en el Centre d’Estudis Ignasi Iglésias – lloc on s’ha centralitzat el dipòsit de materials cedits – té la satisfacció de comprovar com, de mica en mica, la quantitat de documents es més nombrosa i abasta més anys. La darrera aportació ha estat de Roser March en representació del seu pare, Manel March i Rodés, que va morir el 16 de febrer de 2015 a l’edat de 90 anys.

Des d’Andreuenc hem pogut parlar amb Roser March, la filla de Manel March, per conèixer el motiu de la seva donació.

Tot i que els seus pares feia anys que no vivien a Sant Andreu, com és possible que encara mantinguessin el sentiment andreuenc?

És ben cert que des de l’any 1982 vivien a Teià, però ell encara es considerava i se sentia andreuenc. Fins i tot continuava empadronat a la seva casa del Carrer Gran. L’última vegada que va trepitjar aquesta casa va ser amb motiu de la consulta popular del 9 de novembre de 2014. Ara ja feia uns quants anys que no podien venir a passar temporadetes com havien fet sempre.

Com va afectar al teu pare la mort de la seva dona?

La meva mare va morir el 18 de desembre de 2014 i aquell mateix dia al meu pare li havien diagnosticat un càncer de colon. Aleshores tenia 90 anys i poques ganes de continuar vivint. L’única cosa que el motivava i per la qual li sabia greu morir era no veure la seva Catalunya lliure. Després de la seva mort, vaig haver de desmuntar el pis i revisar els seus papers. Uns papers que amagaven grans records del seu estimat Sant Andreu i de la seva gran passió: el teatre. Aleshores, vaig decidir ordenar tots els programes de les obres que havia fet, posant data, lloc i director. Una feina que m’ha permès veure la gran activitat que havia portat a terme.

Per fer-nos una idea de la trajectòria del seu pare, ens podria explicar breument la seva biografia teatral?

El document més antic indica que va començar la seva activitat al gener de 1951, amb Leonci Carcassona com a director als Catalanistes , aleshores Círculo Cultural Español, amb qui va arribar a ser primer actor. Després va estar a les ordres d’altres directors (Joaquim Pujol, Antoni Mates, Josep Mauri i el seu estimat Joan Termes) en els diferents teatres de Sant Andreu com ara La Lira, La Cooperativa o Els lluïsos, entre d’altres.

Era un actor versàtil capaç de representar tot tipus d’obres: còmiques (‘Bala perduda’, ‘Els milions de l’oncle’…), serioses (‘La ferida lluminosa’, ‘El místic’, ‘El gato y el canario’…), en vers (‘L’hereu i la forastera’, ‘La filla del carmesí’, ‘Don Juan Tenorio’…). En aquells anys, el ritme era frenètic, doncs s’estrenava una obra cada mes i els actors necessitaven apuntador amb “conxa” perquè no tenien temps suficient per aprendre’s els papers de memòria.

A principis dels anys 60, la seva dedicació al teatre va canviar perquè va entrar una mica en el teatre professional. Concretamentm va ingressar a la Companyia de Pau Garsaball i després va col·laborar amb Joan Capri, sota la direcció de Lluis Orduna i Esteve Polls. Això li va permetre coincidir amb personalitats tan destacades com Mercè Bruquetes, Mª Matilde Almendros, Paquita Ferrándiz, Carles Lloret i Lluís Nonell (amic de Sant Andreu). Però compaginar feina, família i teatre professional era bastant difícil i ho va anar deixant, mantenint, això sí,  ‘Els pastorets al Romea’ i el teatre amateu a Sant Andreu.

Amb tant teatre, alguna cosa li deuria encomanar?

Sí. A mi em va encomanar la seva gran afició pel teatre i vam compartir repertori a ‘Els Pastorets’ del Romea, ‘L’hostal de la Gloria’ i ‘La Dida’ al Casal Catòlic de Sant Andreu sota la direcció de Pere Mañà. Les dues últimes obres que va representar van ser ‘La Clau’ (1992) i ‘L’estranya parella’ (1996) amb Josep Comella com a director a Sant Pacià.

Quan ens acomiadem, Roser March és ben conscient que són pocs qui poden recordar avui en dia el seu pare. Però està satisfeta d’haver contribuït a reivindicar la seva memòria fent-lo partícep d’una història més gran, la del seu poble. Una memòria en la qual romandrà per sempre més present.

Fotografia: Manel March a ‘El místic’, any 1960 a La Lira | Autor desconegut