Coincidint amb la Festa Major de Sant Andreu, la nostra protagonista, Sara Faiges, va visitar La Lira com a tercera convidada del cicle Microformat; un petit espai – tant per la reduïda dimensió física de la sala com per la limitació precisa del temps – per fomentar el diàleg, gairebé íntim, entre el creador i el seu públic. En aquesta ocasió la convidada volia compartir la lectura del seu llibre, ‘Somnis d’una papallona‘, amb els seus amics i coneguts de Sant Andreu.
Gràcies a aquest acte, vaig poder conèixer la Sara Faiges. Una persona a la qual havia demanat amistat a Facebook perquè un dia, no recordo de quina manera, va aparèixer a la meva página personal un dels seus poemes. Em va sorprendre i alhora em va agradar molt comprovar que algú utilitzava la xarxa per expressar el seu jo més discret. Ho vaig trobar net i pur, en contraposició amb tot el corrent de toxicitat política, social o esportiva que hi circula i que ens enverina una mica l’ànima.
Amb el pas del temps em vaig anar informant a qui pertanyia aquesta veu singular que sentia tanta passió per compartir les seves emocions amb els altres. Em vaig assabentar que era una andreuenca del Congrés que en els darrers temps s’ha convertit en una de les veus líriques més activa a les xarxes socials.
Des de juny de 2013 escriu tres poemes a Twitter cada dia i dos a Facebook; un a primera hora del matí i un altre per cloure la jornada. No és exagerat afirmar, per tant, que molts dels seus seguidors tanquen i obren els ulls per dormir o per despertar-se llegint els seus versos, que reposen ben a prop a la tauleta de nit. A més, tota aquesta activitat creativa va quedant reflectida a la seva página web i al seu canal de YouTube.
Fa mesos, doncs, que rebo la meva dosi de poesia com una pràctica religiosa diària. Després d’un temps, però, la Sara ha tingut la delicadesa de publicar un llibre de cent pàgines on ha endreçat tot aquest primer esclat líric en cinc seccions: Qui sóc, qui ets; Carícies del cos; Somnis; Versos; Allà on vola la imaginació. Tots ells són poemes d’uns vint versos sense gaires preocupacions de rima – en tot cas asonant -, ni de mesura perquè estan agrupats en quatre o cinc estrofes.
L’encant de la seva poesia rau en l’expressió ajustada del sentiment o de l’emoció, amb un lèxic entenedor i un ritme que, personalment, els atorga la personalitat més singular. I és que la lectura de cada poema produeix una mena de música perfectament ajustada al significat del text.
Es tracta d’un poemari líric d’introspecció. Sara Faiges despulla la seva ànima amb l’objectiu de la conquesta del món que l’envolta i amb en l’adveniment d’un tu possible, existent en algun lloc, que acabaria de completar el domini total de la seva existència plena. Una existència que, per altra banda i malgrat les tres dècades de vida de l’autora, ha començat fa ben poc arran de la titànica decisió de convertir-se en la persona que sempre ha portat dins seu i trencar amb l’escorça que els altres li havien imposat.
El títol, ‘Somnis d’una papallona’, esdevé la metàfora perfecta que explica aquest procés de metamorfosi que ha provocat el dolor i la incomprensió d’alguns, però també el plaer personal de l’alliberament. Una transformació que ha donat com a fruit un món poètic amagat que va començar a volar un dia, discretament, i que va volant amb fermesa cap a diverses metes; alguns desconegudes i d’altres suggerides, com ara la promesa d’una poesia de caire eròtic que ja s’apunta en alguns poemes curulls de càlides mirades, pell nua, tendres carícies, petons humits… conseqüència tot plegat del seu delit de viure i de viure’s.
Fotografia: Portada de ‘Somnis d’una papallona’ | Daniel Tauste
