Ni el fort vent ni el fred d’hivern van poder amb les ganes de fer una passejada per la història andreuenca. Unes quaranta persones van gaudir del guiatge de l’historiador andreuenc Pau Vinyes i Roig el proppassat dissabte 31 de gener. Punt de trobada a les 11 del matí a la plaça Orfila. Relat històric del lloc. Plaça coneguda com de l’Església, de la Constitució o del poble. Carrers inexistents a inicis del segle XX. Carrer Malats abans de l’Hostal, també conegut com de la Reforma, per coincidir la seva obertura i eixamplament amb la Via Laietana barcelonina. Carrer Segre, obert tot just a principis dels anys 50. Passeig Torras i Bages, el carrer de la República per allotjar-hi un bloc d’habitatges modern seguint l’estil Le Corbusier i l’escola Ignasi Iglésias, inaugurada per Francesc Macià.
Carrer del Pont amb la seva casa de l’oficial i com el nom indica el pont que creuava el Rec Comtal. Carrer de l’Església desaparegut i a tocar del temple parroquial i el carrer Santa Cristina, també desaparegut. I parlant del temple, del monstre que l’any 1846 decideixen aixecar i substituir per la vella església. Malaguanyada pèrdua. Un temple que les ha vist de tots colors: enfonsament de la primitiva cúpula, incendis i saqueig de la Setmana Tràgica i revolució del 19 de juliol de 1936 fins arribar a les obres del metro. Allò que no pogué la revolta anarquista les obres del metro a punt estan d’esfondrar-ho.
Ajuntament annexat per la força. Ordeno i mano un 20 d’abril de 1897. Oposició dels benestants. I els obrers? Tant els fa ser de Sant Andreu de Palomar o de Barcelona. Volem dignitat i llibertat. Plaça Comerç. Cinema Alhambra i després Atlàntida. Els andreuencs, com els catalans, acostumem a traduir-ho tot i d’Alhambra ho catalanitzem per Filferro. El Casinet cau de republicans i gent d’esquerres expropiat per la força per la Falange i venut per a fer-hi pisos. Can Vidal, modernisme de primera al nostre poble. Obra de l’arquitecte gracienc Antoni Pascual Tintorer. Fins aleshores hi ha la creença que l’arquitecte és en l’andreuenc Joan Torras i Guardiola, però recents descobertes documentals ho desacrediten. Només cal anar a veure l’edifici germà de Can Vidal de Gran de Gràcia, 77.
Seguim. Entren a la plaça Mercadal. A Barcelona tres places porxades dempeus a dia d’avui. Una d’elles la nostra estimada plaça del mercat. Astorats i estabornits en descobrir que en aquest indret a finals del XIX s’hi fan curses de braus amb el vist-i-plau de l’Ajuntament. Refugi antiaeri per descobrir a sota del subsòl de la plaça. Peça preuada a preservar en la reforma del Mercat. Marxem i anem cap a la plaça de les Palmeres, temps fa amb el nom de Sant Francesc, però el poble pot més que el consistori i acaba batejant-la amb honor a les palmeres que hi sobresurten. Biblioteca infantil republicana desmuntable, desmuntada per la incoherència i el malaltís franquisme.
Arribem a Sant Pacià. En Jaume Seda i l’Hilari ens esperen. En Jaume historiador i president del Centre d’Estudis Ignasi Iglésies ens fa una magnífica dissertació històrica del lloc en qüestió. En inici capella de les Monges de Jesús Maria, les quals estableixen un convent en terrenys de can Badaló. L’any 1890 les monges riques –així les anomenem a casa– es venen el convent als maristes. Convent que va des dels carrers de les Monges fins a Concepció d’est a oest i de sud a nord per del Vallès fins al Torrent de Parella. Setmana Tràgica els revoltats ho cremen tot menys el temple. Se’n van els maristes de Sant Andreu i deixen les runes. S’enderroquen anys després.
Per sort un dels edificis resta viu i es converteix en habitatges amb el nom de l’edifici de l’Ascensor. Els primers andreuencs en tenir un elevador que els dugui fins a casa. L’any 1924 el bisbe compra el temple i el converteix en tinència parroquial. El 1929 s’alça un campanar des del qual albirem el campanar veí i la propietat urbana andreuenca, amb la Fabra i Coats inclosa. Un any després, el nou bisbe de Barcelona Ururita –d’origen navarrès i conegut amb el malnom d’Uralita– consagra Sant Pacià com església independent de la Sant Andreu. Uns ens annexionen per la força i d’altres esdevenen lliures.
En marxar de Sant Pacià ens aturem davant la improvisada placa en record de la miliciana andreuenca Elisa García i Sáez. Compromís, cooperativisme i joventut s’uneixen per anar al front d’Aragó. Una metralla li esquinça la vida. El seu poble de naixença la recorda dedicant-li un carrer en plena guerra. El franquisme esborra tot rastre i a les portes d’una nova revolució democràtica es dignifica el seu nom. Passem pel davant d’on va néixer Ignasi Iglésias. Immortal poeta i dramaturg de les lletres catalanes. Arribem al Versalles i ens capfiquem al soterrani –ara Sala Versalles– per fer el comiat de la passejada i fer un vermut. I un sorteig d’un exemplar del llibre Les masies de Sant Andreu de Palomar. El guanyador el 13.
Properes rutes històriques
La propera ruta històrica per Sant Andreu de Palomar serà el dissabte 14 de febrer a les 11:00 hores. Dues setmanes més tard, el dissabte 28 de febrer també a les 11:00 hores, es farà una altra ruta històrica que en aquest cas estarà dedicada a la república i la guerra a Sant Andreu de Palomar. En tots dos casos, es pot trobar més informació i inscriure’s a aquestes activitats a través del web de Tot Història Associació Cultural.
Fotografia: Moment de la ruta històrica del 31 de gener | Galdric de Rocabruna
